26/2/09
El Silenci. Gaspar Hernàndez
Gaspar Hernàndez ha guanyat el Premi Josep Pla de Narrativa amb El Silenci.
Un títol encisador, aquest silenci que no és una pausa, ni molt menys, és cadascun dels dos intervals que separen els sorolls cardíacs.
L’obra guanyadora d’enguany, El silenci, és una novel·la amb un narrador. Aquest narrador protagonista (que no es pot confondre amb l’autor) ens explica la història des de la primera persona amb un adjectivació neta; té opinió sobre els fets que succeeixen i no es limita a descriure'ls mentre li van transcorrent -entre guions-, sinó que va acceptant el que ha de fer per salvaguardar la consciència pròpia, malgrat els seu escepticisme inicial, envoltat d’uns personatges femenins singulars: la Umiko, la Pema i la Carlota que es compensen entre sí.
Segons el meu parer, la Umiko és un personatge femení esplèndid. Un personatge insistent, ple d’ideals propis i molt complex sexualment, però poc potenciat per la importància que l’autor li atorga al narrador dins la novel·la. El diari de la Umiko rep un tractament gràfic especial i alleugereix la feina del lector.
Una novel·la per gaudir sense cap perjudici vers aquest silenci que separa els sorolls cardíacs.
Un títol encisador, aquest silenci que no és una pausa, ni molt menys, és cadascun dels dos intervals que separen els sorolls cardíacs.
El premi Josep Pla de narrativa és un premi literari en Llengua catalana creat l’any 1968 i lliurat per l'Editorial Destino. Des de 1968 ha estat premiat per diferents/tes escriptors/escriptores de llengua catalana, des d’en Terenci Moix fins l’escriptor i periodista que ens ocupa, Gaspar Hernàndez.
L’obra guanyadora d’enguany, El silenci, és una novel·la amb un narrador. Aquest narrador protagonista (que no es pot confondre amb l’autor) ens explica la història des de la primera persona amb un adjectivació neta; té opinió sobre els fets que succeeixen i no es limita a descriure'ls mentre li van transcorrent -entre guions-, sinó que va acceptant el que ha de fer per salvaguardar la consciència pròpia, malgrat els seu escepticisme inicial, envoltat d’uns personatges femenins singulars: la Umiko, la Pema i la Carlota que es compensen entre sí.
Segons el meu parer, la Umiko és un personatge femení esplèndid. Un personatge insistent, ple d’ideals propis i molt complex sexualment, però poc potenciat per la importància que l’autor li atorga al narrador dins la novel·la. El diari de la Umiko rep un tractament gràfic especial i alleugereix la feina del lector.
Una novel·la per gaudir sense cap perjudici vers aquest silenci que separa els sorolls cardíacs.
23/2/09
Ressenya crítica: Natura morta
Jordi Valls, Natura morta. Columna Edicions, 2008, 60p.
(Premi Vila de Martorell de Poesia, 1998)
Un poemari ple d’imatges, de noms d’escriptors i amb comparatives treballades de “coïssor inesperada”. El llibre està dividit en tres parts: El vol de l’Albatros, Parisines i Els colors del Sena. Cada títol va acompanyat d’uns versos de tres poetes: Charles Baudelaire, Màrius Sampere i Ramon Llull. El poeta ens incita a entrar dins dels seus dominis poètics amb aquests versos adjunts amb cursiva.
El poema que us adjunto correspon a la última part del llibre, però no cal dir-vos que a Parisines podem trobar poemes excepcionals com Blau sobre marbre o la sensibilitat del poema que li dedica a Leonard Cohen. En la primera part del llibre s’exposa poemes quotidians, d’aparença senzilla però amb un rere fons del que comporta aquest dia a dia, com Clarividència, El rei de les altures, o els quatre poemes que componen el poema Les primaveres d’Humbert que comença amb dos deliciosos versos:
(Premi Vila de Martorell de Poesia, 1998)
Un poemari ple d’imatges, de noms d’escriptors i amb comparatives treballades de “coïssor inesperada”. El llibre està dividit en tres parts: El vol de l’Albatros, Parisines i Els colors del Sena. Cada títol va acompanyat d’uns versos de tres poetes: Charles Baudelaire, Màrius Sampere i Ramon Llull. El poeta ens incita a entrar dins dels seus dominis poètics amb aquests versos adjunts amb cursiva.
El poema que us adjunto correspon a la última part del llibre, però no cal dir-vos que a Parisines podem trobar poemes excepcionals com Blau sobre marbre o la sensibilitat del poema que li dedica a Leonard Cohen. En la primera part del llibre s’exposa poemes quotidians, d’aparença senzilla però amb un rere fons del que comporta aquest dia a dia, com Clarividència, El rei de les altures, o els quatre poemes que componen el poema Les primaveres d’Humbert que comença amb dos deliciosos versos:
“Voldria agafar un crepuscle amb les pinces
i dur-lo amagat a l’àlbum fotogràfic”.
El cafè de la negra nit
L’hora de dormir, de pur insomni, l’espera de nou
quan la tristesa se’m fa difícil sense drogues.
No m’abandonis al salt de l’ombra, que el vent
xiuli d’admiració la collita de boques obertes.
He pensat: un cel de boques obertes, un badall groc
de llum sota les faldilles del dia.
No em resten ni esbossos de dits a les mans, em
canso de creure en la sort impermeable. Per això,
potser, et demano i et prego que no m’abandonis,
diguem que tinc por d’adormir-me, o pitjor encara,
de l’hora d’anar a dormir. Necessito saber del cert que
l’amor no és prou per salvar-ne i que, fet i fet, no m’importi
si tu em reclamaves en qualsevol estadi del salt i jo
no m’aturava a esperar-te.
20/2/09
Carnestoltes poètic
Si tant rosega el corc, emprova't la disfressa
de no mortal, inventa un carnaval
peculiar on assisteixin tots
els rosegats com tu.
La festa ha començat
ara mateix: cridant, empentegant-nos,
ebris d'eternitat, amb serpentines
i paperets de ser-feliç, anem d'un lloc a l'altre
de la casa del temps: aranyes de cristall
que ho il·luminen tot amb llum prodigiosa
negant la nit.
Escalinates
i passadissos que ningú no sap
on duen: sala de miralls
que ho multipliquen tot per l'infinit; així
veiem més vida i repetidament
anem mirant-nos fins que ens adonem
que som només imatges reflectides
pel cec mirall de la irrealitat.
Sense mans
Joan Vinyoli. Poesia completa
19/2/09
Una canya i un quadern
Som al present el que hem viscut en el passat. I malgrat que molta gent diu que tornaria enrere, jo no.
Sóc com sóc perquè m’he relacionat amb gent (que potser alguna no m’ha agradat, però crec que poc a poc estic aprenent a diferenciar l'amistat amb les relacions socials-que m'esmentava l'Albert Lázaro-), perquè he après a estimar la meva mare per sobre de qualsevol esdeveniment, perquè he hagut d'alçar el meu pensament per damunt de les decisions dels meus germans, perquè he plorat de ràbia davant de situacions que no podia assumir amb nou anys, perquè m’he trobat amb amistats que m’han ofert aquell fil invisible tan bell, perquè he sabut ser feliç i saber què podia ser mare encara que hagués de deixar la medicació, perquè he après a estimar en present, a saber que és ser estimada ara i sobretot a veure-ho en paraules, gestos i mirades.
Gràcies per tot Jordi, per estar amb mi en aquest ARA de cada dia.
Fa dos dies vaig somiar amb el grup de gent de Teià que sortíem quan tenia disset i divuit anys, amb en Mónico, l’Elisenda, en Jaume, en Banci, en David, en Xavi Morón, en Rami, en Josep ... i vaig pensar que tothom és part del que ara és. I avui, mitjançant el Facebook, he rebut un missatge de la Cèlia Duran de Teià.
Per tot això i pel que tant estimo en aquest present no tornaria mai enrere.
17/2/09
Una canya i un quadern
Avui m’agradaria arribar a casa, somoure les finestres, i pinzellar les parets ambdues mans.
Impregnaria aquests mesos d’oratge amb notes de colors, com si s’emprovessin les mentides passades, perquè així ja no em poguessin arremorar.
Hi ha una equivalència entre pintura i poesia, un clapoteig d’inspiració, zetes per palpar el temps per damunt de qualsevol llenç d’egotisme.
Avui m’agradaria arribar a casa i bressolar un esborrany de guix del teu primer somriure, que ja no rebia des de feia temps.
Il·lustració: Ignasi Blanc
15/2/09
Poesies
La força de la indivualitat
No em dius res
com un interior sense visura.
Uns versos limiten
l’ençà que ets,
ara, en impecables
jo t’estimo.
Ja no em llegiràs.
Il·lustració: Marcus Romero
13/2/09
Aquest matí
Aquest matí, per primer cop, m’has dit:
No he sabut que respondre’t –aquest llarg aprenentatge de l’ofici de ser mare-, tan sols t’he abraçat, desfent-se la teva escalfor de mig dormida al meu cos.
He mirat la teva innocència i a cau d’orella t’he recordat el telèfon, com si els números poguessin prendre forma d’un verb: ESTIMAR.
Si pogués saber ser mare en cada paraula, en cada poema.
Vull quedar-me amb tu el cap de setmana
No he sabut que respondre’t –aquest llarg aprenentatge de l’ofici de ser mare-, tan sols t’he abraçat, desfent-se la teva escalfor de mig dormida al meu cos.
He mirat la teva innocència i a cau d’orella t’he recordat el telèfon, com si els números poguessin prendre forma d’un verb: ESTIMAR.
Si pogués saber ser mare en cada paraula, en cada poema.
12/2/09
El Barri de Gràcia
En Toni Prat m’ha deixat postejar (un fet de dir-li difusió poètica visual) aquest Poema Visual, aquest bellíssim engranatge entre natura i modernitat que per Barcelona ha deixat de ser important segons barri.
Poema Visual. Toni Prat.
Visc al Barri de Gràcia, un barri que va unir-se a Barcelona l’any 1867. Gràcia sempre s’ha caracteritzat per ser un barri català obrer de petites indústries i artesans. Un barri ple de places, de festes majors però amb una necessitat imperant de la cura dels seus parcs i recintes infantils.
Rere les grans infrastructures de les diferents etapes de l’obra de la Plaça Lesseps s’ha desmillorat l’increment de polítiques per guanyar superfície verda i actuar en el parcs, com és el Parc de les Aigües.
El PARC DE LES AIGÜES, situat en un extrem del Barri de Gràcia. Els jardins s’estructuren de forma esglaonada, amb camins i murs de separació que condueixen a la part superior. És palès en els últims anys la seva desmillora creiexent de la zona verda i la zona infantil.
Què hem d’esperar Sr. de l’Ajuntament de Barcelona, que la nostra renta per càpita del barri sigui superior???
10/2/09
El Silenci. Gaspar Hernàndez
Ahir a la tarda, dins la bústia, hi havia un sobre acotxat amb un remitent, Columna. (Grup62).
Un regal esperat, d’un autor i lector, d’en Gaspar Hernàndez.
Dues-centes setze pàgines de la seva novel·la El Silenci, guanyadora del Premi Josep Pla.
Avui esdevindrà un trajecte en el metro tranquil que rere la contraportada sorgirà una lectora.
Un regal esperat, d’un autor i lector, d’en Gaspar Hernàndez.
Dues-centes setze pàgines de la seva novel·la El Silenci, guanyadora del Premi Josep Pla.
Avui esdevindrà un trajecte en el metro tranquil que rere la contraportada sorgirà una lectora.
9/2/09
Ressenya crítica: Cançons de rem i de vela
Josep Maria de Sagarra. Cançons de rem i de vela. Edicions Proa, 2002, 139 p., 9,10€.
Sagarra va adquirir de ple el paper de poeta el 1914 amb el Primer llibre de Poemes, on es plasmava la seva riquesa plàstica i la tendència a derivar l’experiència lírica cap a la narració poètica. Cançons de rem i de vela es publica l’any 1923, al mateix moment que s’estrena la seva obra teatral ‘El foc de les ginestes’.
La dedicació de Sagarra al conreu literari fou una activitat vital, centrada en l’itinerari geogràfic. La descoberta de Port de
Un altra característica important del llibre és que el mar no és vist exclusivament des de la costa. És viscut líricament.
El poemari presenta una estructura variada repartida en dues sèries: vint-i-tres cançons de construcció lliure, amb més càrrega personal on ens parla en primera persona, i dos textos finals, balades, de caire narratiu (Pàg. 119-128). Les balades es tracta d’un gènere de tradició germànica, conreat pels poetes del romanticisme europeu com el gran poeta alemany Goethe. Aquestes recullen l’altra dimensió de la poesia de Sagarra.
En Cançons de rem i de vela som davant d’un paisatge mòbil, viu, ple de colorisme i dinamisme. Sagarra manté una relació personal amb la població Port de
la petitesa dels seus elements va néixer el llibre que en ressenyem, composicions que
versegen moments d’intimitats i expressions confidencials amb complicitat del paisatge “fa un mar descolorit/com les estones de la meva vida”. En aquest cas la naturalesa, les virtuts terapèutiques del mar, en compensen de tot.
Cançons de rem i de vela recull moments de lirisme, un cant a un amor desolat. Així uneix l’amor i la mar, rere un vocabulari ric sense ésser erudit.
En definitiva, la poesia marinera de Josep Maria de Segarra és un testimoni excepcional, fa referència a l’element humà d’aquesta part del nostre país.
L’expressió directa de la interpretació personal de la realitat sagarriana, sense traves aparent de ficció, situa, finalment, el sentit de tota la seva obra.
5/2/09
Una canya i un quadern
Si contemplo les amistats per una finestra hi ha que no les puc trobar, on l´únic contacte immediat és aquest sistema de Microsoft.
Aquesta no és la connexió d'amistat que desitjo. La meva vinculació sentimental, potser metafòrica en aquest temps modern, necessita un vincle i no estar neguitejant-me perquè l'amistat es va cremant.
Les relacions humanes neixen i desapareixen. S'obren i es tanquen com finestres. He vist ara que a algunes persones mantenir la finestra oberta els hi comporta un suplici.
La meva àvia que era d'Osca deia: "Si no oigo, no padezco". I aquesta dita que encara recorda la meva mare (de la seva sogra), supleixen les relacions humanes que en parlava, com si aquestes haguessin de tenir data la caducitat o fossin circumstancials en el món actual.
3/2/09
Juan Gelman
El Sant Jordi passat la meva mare em va sorprendre amb aquesta deliciosa i acurada edició de l'últim poemari de Juan Gelman.
Juan Gelman va néixer a Buenos Aires en el 1930. Ha rebut el "Premio Nacional de Poesía" d'Argentina (1997), el "Premio Juan Rulfo" (2000) i el "Premio Reina Sofía" (2005). En el 2007 se li va concedir el "Premio Miguel de Cervantes", el guardó més prestigiós de les lletres castellanes.
La seva obra es caracteritza per l'elevat grau de compromís social i en contra de les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure amb el seu fill.
Mundar
2008
Juan Gelman va néixer a Buenos Aires en el 1930. Ha rebut el "Premio Nacional de Poesía" d'Argentina (1997), el "Premio Juan Rulfo" (2000) i el "Premio Reina Sofía" (2005). En el 2007 se li va concedir el "Premio Miguel de Cervantes", el guardó més prestigiós de les lletres castellanes.
La seva obra es caracteritza per l'elevat grau de compromís social i en contra de les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure amb el seu fill.
És considerat un dels millors poetes llatinoamericans. I llegint el seu últim poemari és magnifica tota la poesia en castellà de la seva generació, on cada vers té un pes específic. Us deixo el seu bloc.
La mecánica del alma no
significa estar
adentro. Caminar, respirar, ver,
escuchar, los demás,
no significa estar afuera.
El dentrofuera es un temblor tardío
y está ahí:
en una lejanía
que mece con
palabras que vencieron al fuego.
Mundar
2008
2/2/09
Poetes catalans. Clementina Arderiu
PER NO CAURE...
Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.
Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l'aire
mai clos.
Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.
Contraclaror
Clementina Arderiu
Horsori Editorial
Fotògraf: Català Roca. Clementina Arderiu i Carles Riba al terrat de la casa de Cadaqués que van regalar a Riba en el seu seixantè aniversari. Setembre de 1953.
28/1/09
Una poesia de nit
e.e. cummings dibuixava estructures poemàtiques tal com les veia en els seus ulls. Un poema on es troben més sentits dels escrits entre parèntesis i paraules entretallades a propòsit.
62
a la
Primavera arriba(nin-
gú no
li pregunta el nom)
un adobador
de coses
amb impacients
dits(amb
pacients
ulls)re
-nova-
refà el que
altra
-ment hau
-ríem llen-
çat(i la seva
veu rierol
-brillant flor-
tendre ocell
-de seguit estima
els nens
i el sol i
les muntanyes)a l'abril(però
si
Somrigués)arriba
Ningú no ho sabrà
26/1/09
Tanka
Càncer
Escolta'm la mort
entre tàpies afòniques.
Són fils de dogmes.
Ignoren el gran secret:
El rovell de l'epidèmia.
22/1/09
Modernitat de món fungible. Jordi Julià
(...)
Darrere cada reflexió, com acabem de veure, hi ha l'aprofitament d'un pensament passat que serveix de punt de partida per abundar-hi, i en tot cas reafirmar-lo, reformular-lo, o distanciar-se'n, i és per això que el terme realisme reflexiu em sembla una bona descripció del nou corrent de la lírica del tercer mil·lenni.
Una bona mostra d'aquest realisme reflexiu, el trobem en molts dels poemes d'Encara una olor (2003), de Joan-Elies Adell.
(...)
No fa altra cosa que expressar el misteri de la creació lingüística, però des de la distància de la incomprensió, no estrictament de l'origen inconegut d'aquest acte que funda del no-res, sinó també del propi llenguatge i, en definitiva, de l'individu.
Modernitat del món fungible. Jordi Julià
Angle Editorial. 2006
Darrere cada reflexió, com acabem de veure, hi ha l'aprofitament d'un pensament passat que serveix de punt de partida per abundar-hi, i en tot cas reafirmar-lo, reformular-lo, o distanciar-se'n, i és per això que el terme realisme reflexiu em sembla una bona descripció del nou corrent de la lírica del tercer mil·lenni.
Una bona mostra d'aquest realisme reflexiu, el trobem en molts dels poemes d'Encara una olor (2003), de Joan-Elies Adell.
Sempre he sospitat del llenguatge.
De la fragilitat en què
m'acull. Passo hores fent de tafaner
per aquesta estranya quietud.
La seua llum és invisible.
Intento traçar el pas que m'encamine
d'una paraula equívoca a la seua
percepció. Poc importa si no
ho aconsegueixo. Escriure un poema,
per a mi, només significa en cada cas
la necessitat d'una tria
elemental ben cenyida a la confusió
amb què em mostro. Dibuixar la constància
d'una mirada que és ombra i neguit.
Acostumat a no entendre
en què consisteixen les línies
divisòries, m'apresso a fer
el llistat de totes les coses
que m'incomoden. Deixo al meu darrere,
amb tot, massa restes sòlides
que acabaran florint. Em limito
a mirar-les i els dono calor.
És la meua simple funció. Escrutar
aquestes mans que saben pujar les parets
mestres a cada frase. És en última
instància que el sentit arriba.
(...)
No fa altra cosa que expressar el misteri de la creació lingüística, però des de la distància de la incomprensió, no estrictament de l'origen inconegut d'aquest acte que funda del no-res, sinó també del propi llenguatge i, en definitiva, de l'individu.
Modernitat del món fungible. Jordi Julià
Angle Editorial. 2006
20/1/09
KOHAÜHTSUS
La CASA DE L'EST i la GALERIA ARTHOSTAL
es complauen a invitar-te a la presentació del llibre
es complauen a invitar-te a la presentació del llibre
KOHAÜHTSUS
traducció a l'estonià, per Jüri Talvet, d'una selecció de poemes de
CARLOS VITALE
Farà la presentació Xènia Dyakonova.
Kristiina Holm llegirà alguns dels poemes en estonià.
Dimarts 20 de gener de 2008, a les 20 h
a la GALERIA ARTHOSTAL
c/Basses de Sant Pere, 10
Barcelona
19/1/09
Xè premi de Narrativa Breu “Víctor Mora”
El disset de novembre, a la sala d’actes de l’ajuntament de l’Escala, es va celebrar el lliurament del premis de Narrativa Breu organitzat per la Fundació Víctor Mora.
El primer premi va ser per Lluís Julian Borrachina de Barcelona pel El nostre fantasma.
Els relats finalistas van ser :
Quan el temps és oror - Joaquim Toset
Dies Lauren Bacall - David Figueres
Buidor - Antoni Viadé
Només serveixo el meu amo - Marta Barretina
L’anècdota personificada - Laura González
Captiva - Mariona Lorente
Ca n’Alsina, història d’un quadre - Francesc Guinart
Coses que passen abans de morir - Josep M. Seró
Un viatge singular - Marina Martín
El daltonià - Xavier Vallès
Marfília - Lluís Julian
Lligams - Joan Cardona
El trencaclosques - Daniel Martínez
Somni a Riells - J. Víctor Gay Frias
El Jurat van ser : Mª Lluïsa Pazos de l’Editorial "La Busca", Víctor Pallàs professor de literatura catalana, Ignasi Ferre director de cinema, David Casellas professor de llegua i la secretària Núria Rodríguez
El primer premi va ser per Lluís Julian Borrachina de Barcelona pel El nostre fantasma.
Els relats finalistas van ser :
Quan el temps és oror - Joaquim Toset
Dies Lauren Bacall - David Figueres
Buidor - Antoni Viadé
Només serveixo el meu amo - Marta Barretina
L’anècdota personificada - Laura González
Captiva - Mariona Lorente
Ca n’Alsina, història d’un quadre - Francesc Guinart
Coses que passen abans de morir - Josep M. Seró
Un viatge singular - Marina Martín
El daltonià - Xavier Vallès
Marfília - Lluís Julian
Lligams - Joan Cardona
El trencaclosques - Daniel Martínez
Somni a Riells - J. Víctor Gay Frias
El Jurat van ser : Mª Lluïsa Pazos de l’Editorial "La Busca", Víctor Pallàs professor de literatura catalana, Ignasi Ferre director de cinema, David Casellas professor de llegua i la secretària Núria Rodríguez
18/1/09
Bocins poètics
Un bocí de poesia infantil, gràcies Salvia!
Dolors Insa va rebre el 2003 el Premi Bibliotecari de l’Any, per la seva tasca a favor de la promoció de la lectura i de la biblioteca, concedit per l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Des de la biblioteca de Concentaina que dirigeix es promouen diferents activitats de promoció de la lectura adreçades als pares i als usuaris de totes les edats. Cal destacar el blog de poesia infantil i juvenil.
Dolors Insa va rebre el 2003 el Premi Bibliotecari de l’Any, per la seva tasca a favor de la promoció de la lectura i de la biblioteca, concedit per l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Des de la biblioteca de Concentaina que dirigeix es promouen diferents activitats de promoció de la lectura adreçades als pares i als usuaris de totes les edats. Cal destacar el blog de poesia infantil i juvenil.
16/1/09
14/1/09
Tanka
Sense cap pressa
el proper bes de l'alba
(l'alba de plata)
l'esperaré sota el cel
amb un silenci fidel.
12/1/09
Poetes nord-americans. e.e. cummings
Aquests Reis m'han portat un excel·lència el (a)poemes, l'antologia poètica de e.e.cummings, traduït per l'Alfred Sargatal, i com diu el mateix Víctor Obiols "perquè el traductor és un home que coneix i estima la poesia".
e.e. cummings, un pur creacionista poètic.
QUATRE
V
a pesar de tot
el que respira i es mou, ja que el Destí
(amb llarguíssimes mans blanques
netejant cada plec)
esborrarà del tot les nostres ànimes.
-abans de sortir de la meva cambra
em giro, i (encorbant-me
durant tot el matí) beso
aquest coixí, amor
on els nostres caps van viure i ser.
IS 5
(1926)
e.e. cummings, un pur creacionista poètic.
QUATRE
V
a pesar de tot
el que respira i es mou, ja que el Destí
(amb llarguíssimes mans blanques
netejant cada plec)
esborrarà del tot les nostres ànimes.
-abans de sortir de la meva cambra
em giro, i (encorbant-me
durant tot el matí) beso
aquest coixí, amor
on els nostres caps van viure i ser.
IS 5
(1926)
9/1/09
Poesies
safrà
Es desplega fins a la fi del gra,
xop d’aigua, de groc ataronjat,
on comensals tenyits de dissabte
perden el costum d’escoltar-se.
Són dies més llargs que mai.
8/1/09
Poetes ucraïnesos. Anna Akhmàtova
A GUISA DE PREFACI
Vaig passar disset mesos d’aquells anys esgarrifosos del terror de Iejov fent cua davant la presó de Leningrad. Un dia, algú d’entre la multitud em va reconèixer. Darrere meu hi ha havia una dona, amb els llavis morats del fred, que , pel que es veia, no havia sentit mai el meu nom. Es va despertar de la intumescència en què tots ens trobàvem i em va preguntar, en un xiuxiueig a cau d’orella (allà tothom parlava xiuxiuejant):
-Vós ho podeu esciure, tot això?
I jo li vaig dir:
-Sí, puc.
I llavors, quelcom que s’assemblava a un somriure va lliscar per damunt d’allò que un co havi estat el seu rostre.
Leningrad, 1
d’abril de 1957
Rèquiem i altres poemes
(1935.1940)
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova
7/1/09
6/1/09
Nit de Reis
Aquesta nit de Reis, sota papers de colors, hi ha el que creus que pot ser possible, aquell miratge d’il·lusió de set anys. Suposo que és l’últim any que el teu ús de raó et deixarà creure en la brúixola dels somnis, però també crec que m’ajudaràs a bressar el guspireig del teu germà per molts anys més.
Les flaires dels fanalets m’ha portat el vostre ‘bona nit’. I les cartes ja són en una saca de color vermell del patge del Rei Melcior.
Les flaires dels fanalets m’ha portat el vostre ‘bona nit’. I les cartes ja són en una saca de color vermell del patge del Rei Melcior.
Reis Mags, hi ha cap desig més foll que el de negar un desig?
5/1/09
Poetes catalans. Joan Vinyoli
El Poema, a la memòria de Carles Riba, en el 20è aniversari de la seva mort.El Poema
No puc seguir vogant pel mateix llac.
On aniré? Tot m'és inconegut.
Què furga en mi? Furtivament, el mag
de la paraula, a fosques, ha vingut,
i s'ha instal·lat en un secret racó
del meu cervell, on tot el deslligat,
vague, dispers, en ordre ho ha posat,
operatiu en la confusió.
Ara el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit de dolor i sanglots
i crits de goig i sostingut anhel,
ha esdevingut en la negror del cel
llum polièdric que ens consola a tots,
mudant la mort en delusori tel.
.jpg)
2/1/09
Poesia Visual. Antoni Prat Oriols
Com deia Carles Riba (reproduït per Joan Fuster) “Triar és opinar”, sobretot referida a la Literatura més recent.
Us exposo aquest poema visual d’en Toni Prat Oriols.
Eloqüències (Poesia Visual), editat per Tabelaria Edicions. 2008.
Us exposo aquest poema visual d’en Toni Prat Oriols.
Després de formar part de l’homenatge de Joan Brossa, en el 10è aniversari de la seva mort, iniciat i impulsat per Ablogcedari Brossa (http://joanbrossa.blogspot.com/), crec que s’ha de tenir en consideració majusculada la poesia visual d’en Toni Prat.
La Literatura pot arribar de moltes maneres i la poesia visual catalana és part del nostre bagatge cultural propi de renovació constant, i com el mateix Toni Prat defineix la poesia visual "amb una riquesa d'eloqüència molt més gran que l’expressada per mitjà de les formes alfabètiques".
I preguntar-nos en quina mesura el món digital està influint en la construcció de les futures històries de la Literatura, seria un bon començar.
Des d'aquí us recomano el seu llibre.
Eloqüències (Poesia Visual), editat per Tabelaria Edicions. 2008.1/1/09
31/12/08
Els primers segons
Alça el somnis i escolta la cançó bressolant els pistons d’en Chet Baker.
I sobretot, quan l’any comenci a rodolar segons, no oblideu de mirar-vos als ulls...
30/12/08
L'abloccedari Brossa
La meva admiració per en Joan Brossa, dins d’aquest homenatge promogut pel blog abloccedari Joan Brossa, és la capacitat que tenia per descobrir l’aspecte poètic d’un motiu rutinari, d’un material real.
En aquest poema visual d'en Brossa de resultat directe, un dels que destacaria, se’m fa molt difícil parlar de versos perquè els daus són disposats de forma vertical i horitzontal sense cap marc que els revesteixi. En canvi els punts de dins dels daus, els números, estan dintre d’uns límits ben definits que asseguren l’existència d’aquest atzar. Unes petites modificacions en els daus poden fer que l’atzar quedi en un segon terme.
El jo d’aquesta poesia no és pas un subjecte, sinó un espai on es conciten la connexió de l’atzar i el temps delimitat. L’estructura dels quadrats estan en continuïtat entre ells on es pot llegir la numeració dels daus en qualsevol disposició, i on confegim una idea de totalitat amb l’enunciat en color vermell “contra l’atzar”. Aquest no està col·locat a part de dalt, ja que els elements s’han disposat a l’inversa perquè el que importa és el contingut no l’enunciat.
La poesia de Brossa ha de ser llegida, interpretada i gaudir-la trobant el seu principi estructurador.
Litografia del 1989 que pertany a un conjunt de 33 lamines. Numerada de l'1 al 50 i signada per l'artista. Sobre paper Guarro.
29/12/08
El riure de la màscara. Pere Ballart
Carner teatralitzava, Ferrater el·lideix... He promès una darrera solució del problema, que és la que, al meu entendre, pot encarnar perfectament Joan Margarit. Margarit és un poeta que molt sovint s'ha manifestat desitjós d'entaular una comunicació ferma amb els seus lectors. Margarit suggereix, una via indirecta, la de qui sap que el lector detectarà més d'una correspondència entre allò que el poeta diu i el que el mateix lector haurà viscut. El jo a l'inrevés: Poesia i experiència. Pere Ballart
En el pròleg de Joana, Margarit diu: Unes mínimes diferències em posen de manifest que les persones, els llocs, les coses, no són les familiars. Faig front, doncs, al terror més dur, quan les coses quotidianes no es reconeixen i es tornen amenaçadores.
Súplica
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d'aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.
Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm si te'n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l'absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sense el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.
I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.
Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.
26/12/08
24/12/08
Nit bona
Aquest matí les parets deturen l’aigua. Hi ha sentiments escampats d’ahir, com els meus que brollen dessota la cadira de fusta.
Els vidres guixats de pluja callen, ploren, en un so intranquil.
Espio els gests de les converses entre pacient i metge de passadís, rere aquest paper enfollit de vida. Aquestes emocions lligades als sentits i a les sensacions.
Seure sola a l’espera, sabent que, potser, la ferida plorarà síl·labes.
A poc a poc, les rajoles s’apilen al bany mentre el passador tanca les meves llàgrimes temorenques.
Què un estel fugaç em vesteixi com una fada blanca. Demà és Nadal pels menuts.
21/12/08
Una canya i un quadern
He encès el Nadal
i s’ha pujat el volum de la ràbia,
i la pudor de la malaltia
ha escanyat aquest jo meu.
La mare tus, fins aclarir la por.
S’ennuega de les no respostes
com el que cus agulles de plom.
L’informe n’és molt distant
i minimitzo aquest feix de M1
per trobar un epíleg esperançador.
He encès el Nadal
i això només ha estat
el començament del final,
la metàstasi pulmonar.
18/12/08
Casa de l'Est. Cyril HORISZNY
El dijous 18 de desembre, a les 19:30h, la CASA DE L'EST tindrà el goig de presentar un dels projectes que ha preparat amb més il·lusió durant els darrers mesos: l'exposició fotogràfica de Cyril Horiszny, un jove fotògraf francoucraïnès, dedicada als hutsuls, un petit poble dels Carpats ucraïnesos que, tot i els importants canvis socials que s'han produït a Europa durant el segle XX i les darreres dècades, ha sapigut conservar la seva identitat i els seus costums tradicionals.
Cyril Horiszny, que ja ha exposat la seva obra en diversos països d'Europa i Amèrica, serà present en la inauguració de l'exposició gràcies a les bones gestions de Biblioteques de Barcelona i, molt especialment, de la direcció de la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra (Segre, 24-32 – Barcelona). En Cyril ens parlarà dels hutsuls, de la seva cultura, de la seva identitat (ho farà en ucraïnès, i hi haurà traducció consecutiva al català), i després ens acompanyarà a recórrer l'exposició.
17/12/08
Poetes catalans. Manel Marí.
No cal que us expliqui qui és Manel Marí, aquest poeta i escriptor eivissenc que resideix habitualment a València.
La seva obra poètica és extensa però crec que el nou poemari El Tàlem, assoleix una elevació del registre per poder aturar-nos pausadament.
Dir que és difícil llegir la poesia de Marí, no és cap secret. Cal que nosaltres anem al seu terreny.
Ens convida a exercir una lectura destinada al plaer sense fantasiejar més enllà dels detalls del poema, on la intensitat no para d’augmentar poema a poema.
Poemes com ‘costum’, ‘estenedors’ ens comunica vívidament una impressió. Els mots ens desperten suggestions de realitats quotidianes dins dels llocs més interns de la casa.
Tot un reconeixement en un premi de renom, Premi Ciutat de Palma.
La seva obra poètica és extensa però crec que el nou poemari El Tàlem, assoleix una elevació del registre per poder aturar-nos pausadament.
Dir que és difícil llegir la poesia de Marí, no és cap secret. Cal que nosaltres anem al seu terreny.
Ens convida a exercir una lectura destinada al plaer sense fantasiejar més enllà dels detalls del poema, on la intensitat no para d’augmentar poema a poema.
Poemes com ‘costum’, ‘estenedors’ ens comunica vívidament una impressió. Els mots ens desperten suggestions de realitats quotidianes dins dels llocs més interns de la casa.
EL TÀLEM
El
Tàlem
Memòria
Cal dir que aquell amor que traduí la pressa
no invocava cap altre
si no era per l’enveja d’un resguard,
aquell amor tan fet a la intempèrie
ja sempre es despertava palesant l’enderroc
com si no es resignés, com si trobés
que hi havia quelcom encara per salvar.
Potser penses, i encertes, que vivíem amb por,
però ens cal dir que aquell amor va néixer
per albirar la mort amb cada ull
i així trobar l’esclat a qualsevol racó,
a l’ampit d’un instant que sempre era el primer;
la por, definitivament, ens era l’atribut,
l’estrèpit i la urgència, la vida reunida
en un ramell d’espasmes contra el món
i la befa més íntima per a fugir endavant.
Tot un reconeixement en un premi de renom, Premi Ciutat de Palma.
15/12/08
Iskander
Presentació de la novel·la de gènere fantàstic Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alícia Gili i Sílvia Romero (5è Premi Ciutat de Lleida de Novel·la –Pagès Editors), amb la il·lustradora M. Jesus Royo.
Podeu trobar ressenyes sobre el llibre:
L'arc de Berà
L'ancià, seguit d'un Arquimedes desconcertat pel tarannà alegre tan poc usual en la gent d'edat avançada que ell coneixia, es posà a caminar amb pas decidit. L'home duia el cap i la nuca tatuats com la seva rèplica, i tenia un port d'entrada similar al del Mungo i un ull que giravoltava, interessat per tot allò que hi havia al voltant. S'aturà davant un tendal de colors llampants.
Al dessota, a recer del sol aclaparador, hi havia unes tauletes i l'amfitrió convidà el mestre a seure i servir-se un cafè.
Lloc: Llibreria Ona (Gran Via Corts Catalanes 654, a Barcelona)
Dia: dimarts 16 de desembre, a les 19.30 hores
14/12/08
11/12/08
Poetes catalans. Teresa Pascual.
Avui us vull parlar de TERESA PASCUAL, aquesta poetessa de Gandia que em té pres el sentiment poètic.El poemari ARENA comença amb aquests dubtes.
Com narrar el costum del teu silenci,
un silenci de pedres i de son,
el costum que em separa i que m'obliga
al temps callat de les converses mudes.
Com narrar les pupil·les adormides,
neguitoses de llums sense projectes,
eixe costum de no mirar espills
que em puguen retornar la meua imatge.
Com narrar el silenci del teu cos,
la lentitud dels dies dels malalts,
el silenci que em trenca la memòria
i em fa passar de llarg entre les coses.
Com construir de nou sobre l'absència
entre records que no sé si són meus
quan el costum de no dir ja el teu nom
em condueix a un modo de somriure,
de fer anar les mans, de caminar.
Els elements es relacionen a través d'una característica comuna: l'esmicolament, la indefinició, la incertesa, el silenci dels mots, la fugacitat de cada moment. Els poemes construeixen de nou sobre l'absència ‘Conformar un destí’ sota la base de l'amor i el desig, i que semblen adreçar-se a un 'tu', vers un discurs moral. Teresa Pascual sempre ‘deixa un espai de vímet per on puga mirar-te’ en una successió d’instants copsats.
9/12/08
Màrius Sampere
Demà, dia 10 de desembre, a les 19:30h, a la Llibreria Cafè Laie (carrer Pau Claris, 85) de Barcelona, es PRESENTA per Sam Abrams el nou poemari de Màrius Sampere.
Altres presències és el primer llibre de poemes inèdits de Màrius Sampere després de gairebé tres anys de silenci. L’obra està dividida en quatre parts, “Esquemes”, “No són ombres”, “Divergències” i “Derivació al blanc”, i conclou amb l’apartat “Incondicionals”.
Obra d’una intel·lectualitat en plenitud.
Altres presències és el primer llibre de poemes inèdits de Màrius Sampere després de gairebé tres anys de silenci. L’obra està dividida en quatre parts, “Esquemes”, “No són ombres”, “Divergències” i “Derivació al blanc”, i conclou amb l’apartat “Incondicionals”.
Obra d’una intel·lectualitat en plenitud.
Protegit
per l’amor
visc.
Així no sóc
sinó la sensació
dels meus amors
quan no en sabia.
Ara ja en sé, per això
Morir
i ningú més
m’espera de matinada.
8/12/08
Música. Aaron Lordson
Fa dos caps de setmana vam veure actuar l’Aaron Lordson a la Plaça Catalunya de Barcelona, amb la seva veu particular i la guitarra.
És indescriptible la sensació que em va produir, la seva veu tan propera al gospel. Si pogués definir-la seria un plor, un plor obert, com els seus falsets ben definits.
Us deixo aquest vídeo del YouTube perquè en podeu gaudir.
7/12/08
Bocins poètics
Aquest primer diumenge de desembre us enllaço un bocí poètic de PARAULADEBLOG de l’AVUI, el blog en el suplement de cultura del dissabte.
5/12/08
Cinc de desembre
Avui, cinc de desembre, bufarem una espelma, una espelma de set anys amb vestit de llaminadura.I aquesta és la màgia del rastre d’aquest poema d’estiu, per a tu Natàlia.
Les cuques ballaruques
Les cuques ballaruques
parlen de biaix
perquè res no destorbi
els somnis dels infants.
Vestides de llum
cremen fullam
per fer-ne un gran llit
vora els estels platejats.
3/12/08
Una canya i un quadern
L’única cosa certa que ha arribat són aquestes vuit hores de dol dins l’empresa. El principi d’una frase.
He penjat un rètol de sentiments comuns: DESÍDIA, a l’armari que tinc al costat de la meva taula. Alguns no sabien què volia dir negligència. Ni tan sols calia esperar gaire més.
Contradient les llums de color quasi blanc, els meus neurotransmissors s’escolen en pantalles d’excels, en congressos que mai aniré (per raons que ara no vénen al cas) i metges que ni tan sols m’adreçaré de vostè com marca el cànon.
Silencis incolors que taquen ferides
Bugades de contradiccions de caps intermitjos
Atzar d’insatisfaccions laborals
He penjat un rètol de sentiments comuns: DESÍDIA, a l’armari que tinc al costat de la meva taula. Alguns no sabien què volia dir negligència. Ni tan sols calia esperar gaire més.
Contradient les llums de color quasi blanc, els meus neurotransmissors s’escolen en pantalles d’excels, en congressos que mai aniré (per raons que ara no vénen al cas) i metges que ni tan sols m’adreçaré de vostè com marca el cànon.
Silencis incolors que taquen ferides
Bugades de contradiccions de caps intermitjos
Atzar d’insatisfaccions laborals
El principi d'una frase.
1/12/08
Una canya i un quadern
En el poema la llengua es permet un punt d’exhibicionisme, i en aquest poema de Jaume Subirana em permeto un punt de reflexió ‘dels que esperem com aleshores.’
Aquest exercici de reflexió vora uns Nadals ple de garlandes platejades i llums, quan l’any és ‘a punt de caure’, només es pot reflectir mitjançant un pensament de pausa.
Les festes nadalenques tenen un punt de sutura, un acusat existencialisme religiós integrat en la realitat quotidiana dins del mes de desembre.
Aquest any estic lluitant perquè la infantesa sigui encara un paradís ple de paper de les Wins. I encara que la divinitat sigui present en el pessebre, el preu que se’n paga per ser “mama ja sóc gran” és molt alt. El càstig de la mortalitat ja se’l va endur Jesús però ara, en el nostre món terrenal, el càstig és en forma de consciència, en aquest voler saber més constantment.
Potser, com avui és dia u de desembre, tinc un petit acte de rebel·lia positiva davant la societat consumidora per què no pots plantar-te davant de la dolça il·lusió de dos nens per fer el pessebre i per esperar que el cagatió els hi portarà llaminadures i enganxines. Però des de l’any passat fem el pessebre amb plastilina, com si els grans déus es facin més de fang.
LA CARTA
A punt de caure, l'any té el pes eteri
d'una pinya petita, oberta.
Jo escric la carta al full de ratlles blaves
guarnit amb un estel i tres camells
amb cofres de misteri:
que l'arbre no s'esgoti, que la llum
esclati als ulls dels que esperem
com aleshores.
Aquest exercici de reflexió vora uns Nadals ple de garlandes platejades i llums, quan l’any és ‘a punt de caure’, només es pot reflectir mitjançant un pensament de pausa.
Les festes nadalenques tenen un punt de sutura, un acusat existencialisme religiós integrat en la realitat quotidiana dins del mes de desembre.
Aquest any estic lluitant perquè la infantesa sigui encara un paradís ple de paper de les Wins. I encara que la divinitat sigui present en el pessebre, el preu que se’n paga per ser “mama ja sóc gran” és molt alt. El càstig de la mortalitat ja se’l va endur Jesús però ara, en el nostre món terrenal, el càstig és en forma de consciència, en aquest voler saber més constantment.
Potser, com avui és dia u de desembre, tinc un petit acte de rebel·lia positiva davant la societat consumidora per què no pots plantar-te davant de la dolça il·lusió de dos nens per fer el pessebre i per esperar que el cagatió els hi portarà llaminadures i enganxines. Però des de l’any passat fem el pessebre amb plastilina, com si els grans déus es facin més de fang.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)