Somriure

Ara, l’estiu s’acosta, i aquest matí necessito un somriure molt clar, aquell que d’una clucada d’ulls esdevé caliu, com si la durada exacte de les coses no tingués importància...

Dilluns de maig...

Com un llumí, l’amistat es valora amb els pèls actuals… I te n’adones amb el pas del temps, en aquest constant vaivé de sorra, que és fusta el que crema i no aquella llum que un dia et va fer sentir que no hi havia res trencat.

Però dissabte vaig veure de la capsa de llumins, un que desitjava viure de l’aire, que un cop el bufaves es tornava a encendre, esclatant en un somriure mòbil rere el fum, i en aquesta imatge vaig saber la quotidianitat de la teva amistat. Gràcies Nuri,,,

Una tremolor de petites veritats

El cos s’ofegava per la tremolor, resseguint-la. L’aire es va tornar tebi, vencent la voluntat de sobreposar-se davant aquell pensament confús. Va tancar els ulls per poder plorar, trasbalsada, agafant-se fort les cames sense poder escoltar la seva veu. Ell no s’atrevia a acaronar-la, no comprenia la seva reacció, encara era massa viu el deler vers aquell cos nu.

Era una tremolor de petites veritats. La Laura ho sabia, era plenament conscient. Les llàgrimes reeixien el silenci glaçant els seus mots en records que s’amagaven per la pròpia por. Havia vist la seva fugida.

Arraulida d’aquelles imatges, sense obrir els ulls, temptant aquell secret esberlat, va embolcallar-se de l’escalfor del seu company, encara íntima d’haver fet l’amor. La dolçor va recórrer la Laura entre llençols mullats, colpejant la fragilitat d’aquell amor.