Una canya i un quadern

escric pàgines en blanc per no haver de recitar in memoriam amb el so d’una pregària de fons. des del mirall on et naixia he vist la teva ànima massa neulida per abellir. he pressentit l’últim discurs entre tu i jo. si intento fer poesia la mort es folla vers el paper i cap el vespre, palpejant a les fosques, el meu cor es torna massa egoista per admetre un jo poètic

Nit bona

Aquest matí les parets deturen l’aigua. Hi ha sentiments escampats d’ahir, com els meus que brollen dessota la cadira de fusta.

Els vidres guixats de pluja callen, ploren, en un so intranquil.

Espio els gests de les converses entre pacient i metge de passadís, rere aquest paper enfollit de vida. Aquestes emocions lligades als sentits i a les sensacions.

Seure sola a l’espera, sabent que, potser, la ferida plorarà síl·labes.

A poc a poc, les rajoles s’apilen al bany mentre el passador tanca les meves llàgrimes temorenques.

Què un estel fugaç em vesteixi com una fada blanca. Demà és Nadal pels menuts.

Una canya i un quadern

Damunt les paraules, com si em pogués apropar a la seva infantesa de set anys, l’escoltava. Escoltava aquell plor desesperat. No em concernia més que estimar-la per ser la meva filla. Aquell petit orgull en forma d’imperatiu ferit havia estat manllevat per una professora de primària. I malgrat aquells sanglots, que sobtadament s’embellien mentre els neguits lliscaven per les seves galtones rosades, hi havia alguna cosa més... il·lusions assetjades per no poder ser la primera.
No sé si el temps l’ajudarà a saber què en aquesta vida no hi ha ni perdedors ni vençuts, però el que sí sé és que les possibles solucions sempre es troben parlant.