El silenci dels morts

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d'ells
és molt a prop.
          Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure'ns. Llur silenci
se'ns fa sensibles, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa'ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
          Què saben de cert
de llur manera d'ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se't manifestaran.
          I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
           Usa dels morts així.

Joan Vinyoli

Sempre Vinyoli per Jordi Llavina

Vinyoli. He obert, com faig tan sovint, un llibre de Joan Vinyoli, el meu poeta català de referència. Cap al final de la seva vida, va escriure un vers que diu “tocar una roca amb molsa consola”. A mi em consola tocar un llibre seu, i per això en tinc tants, entre primeres edicions, edicions més recents, obres completes...
L’obra que he obert és l’última que va publicar, amb prou feines cinc mesos abans de morir: Passeig d’aniversari. A banda d’acariciar-la i de llegir-ne algun poema, hi ha una altra cosa que em consola: al colofó, s’informa que el llibre es va acabar de relligar “el dia 20 de juny de 1984”, avui mateix fa vint-i-set anys. Aquest és, ben clarament, un llibre de comiat, d’acabament, que arrenca amb aquella ampolleta de cianur que el protagonista del primer poema té “sempre al calaix, tocant a mà, desada, per si m’urgís d’usar-lo”. Però que acaba molt millor, de manera sorprenentment esperançadora, amb un poema de recapitulació en què apareix la “salamandra dels records, que tira bé”, en què el protagonista es descriu “com una golfa plena de mals endreços”... però resulta que, en aquesta “golfa”, algun dia hi va entrar algú; i, ah, renoi, a partir d’aquell dia —el dia de la il·luminació de la poesia, o de la il·luminació per la poesia— el jo que parla ens diu que va quedar-se cec amb tanta llum, “vident d’alguna cosa certa, certíssima: estel fix mirant-me fit en la foscor”. I llavors vénen els versos més bells del llibre, que, al meu entendre, és un llibre inferior a Domini màgic, l’anterior: “D’ençà d’aquell
excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si rocs, / en diamants; si didals, en campanes /tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavallets de fira, / en constel·lacions”. Aquest llibre es va acabar de relligar tal dia com avui de fa vint-i-set anys. Amb el mateix fil i la mateixa cola que es va relligar, es relliga també una etapa fonamental de la meva vida, que dura fins avui.

El dietari de Jordi Llavina. Tabac de Regalia. 23 de juny del 2011

Homenatge a Joan Vinyoli

El dissabte dia 12 de setembre es celebra el 25è Aniversari de la mort de Joan Vinyoli en diferents actes a Begur: Itinerari Poètic per Begur, Inauguració del Mirador del poeta Joan Vinyoli, Recital Poètic al Casino Cultura.


A les 19h, Taula rodona a l'entorn de Joan Vinyoli al Casino Cultural (c/Casino, 1), amb participació de:

-Josep-Anton Fernàndez i Montolí
-Xavier Folch i Recasens
-Feliu Formosa

Carnestoltes poètic

Si tant rosega el corc, emprova't la disfressa
de no mortal, inventa un carnaval
peculiar on assisteixin tots
els rosegats com tu.

La festa ha començat
ara mateix: cridant, empentegant-nos,
ebris d'eternitat, amb serpentines
i paperets de ser-feliç, anem d'un lloc a l'altre
de la casa del temps: aranyes de cristall
que ho il·luminen tot amb llum prodigiosa
negant la nit.

Escalinates
i passadissos que ningú no sap
on duen: sala de miralls
que ho multipliquen tot per l'infinit; així
veiem més vida i repetidament
anem mirant-nos fins que ens adonem
que som només imatges reflectides
pel cec mirall de la irrealitat.

Sense mans
Joan Vinyoli. Poesia completa

Poetes catalans. Joan Vinyoli

El Poema, a la memòria de Carles Riba, en el 20è aniversari de la seva mort.

El Poema

No puc seguir vogant pel mateix llac.
On aniré? Tot m'és inconegut.
Què furga en mi? Furtivament, el mag
de la paraula, a fosques, ha vingut,

i s'ha instal·lat en un secret racó
del meu cervell, on tot el deslligat,
vague, dispers, en ordre ho ha posat,
operatiu en la confusió.

Ara el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit de dolor i sanglots
i crits de goig i sostingut anhel,

ha esdevingut en la negror del cel
llum polièdric que ens consola a tots,
mudant la mort en delusori tel.

Poetes catalans. Joan Vinyoli

Sempre hi ha algú que mira sense mirar, rere els vidres del metro. Ens envoltem d’estranys, sí, però és cert que hi som. Avui és un dia de Vinyoli, els seus poemes ‘fixats’ conviden amb un to a mitja veu, fora d’hores.

L'EQUIVALENT

L'equivalent de què?

Tot, sempre,

té el seu equivalent:

la nit una pissarra plena

d'estels de guix, el dia un cavall blanc

vora la mar, l'hivern un vell decrèpit

i farfallós, la primavera un crit,

l'estiu incendis, crepitar de boscos,

la tardor vent d'aram, pàmpols morats,

vermells de posta.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Joan carregar de foscúries.

Poetes catalans. Mireia Lleó i Bertran

Excèntric viure
a cops o bé a deshora,
retallo núvols grisos
i enlairo estels de canya.
Viuré de l’aire.

Baixa l’arena
pel tub prim del rellotge
com el fil de les tardes.
Pressentiments inútils
a les butxaques.

Mireia Lleó i Bertran és l’autora d’aquestes dues tankes. És un recull de sextines i tankes, AMB TERRA AL PENSAMENT. Un repte creatiu de belles estructures plenes de simbolismes i suggestió.

I com ella mateixa, en el seu llibre, comença amb un vers de Vinyoli


No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixar-les anar
com un estel
des d’un turó.

Joan Vinyoli