31/7/08

31 de juliol

Ha arribat l’hora de marxar de la feina per uns dies i omplir d’empremtes la platja.


La setmana passada em vaig comprar el poemari El desordre de les mans, de Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.

En un article de la revista Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.

Un llibre per rellegir de 42 poemes.


Deadline
Sense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu no queda mostassa o la mongeta tendra
s'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè tampoc no
cal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.


Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.

29/7/08

Poesies


Em mossegues el nom
amb un sabor generós
i el costum del llenguatge
es despulla amb una promesa
que acaricia els somnis.
Oblido la data límit
i guardo dins la calaixera
de dia, els massa potser.

28/7/08

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

Mireia Vidal-Conte es va convertir en la primera poetessa que guanyava el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal





Anomena'm llepa
diga'm la textura dels mugrons
parla'm també del meu cos
arrebossa mots que em jurin
la mida de la meva boca ampla
i la mesura de les teves dents.


Anomena'm toca
diga'm la puresa de les pigues
parla'm del teu cos també
nodreix vorals de malucs
que conformin amb la roba de la teva ginesta
el meu cíclic estat de tenir-te.



Anomena'm nom

25/7/08

Punts metafòrics…

Tants punts suspensius han fet malversar aquell miratge vers els versos (… ) potser ha estat un excés de no res o potser el nivell d’exigència és massa proper.

Un neguit de sensacions es dispersen o potser són els punts suspensius que no gosen alçar la veu per no ser escoltats.
Aquest adverbi que denota la possibilitat d'allò que hom diu.

24/7/08

Dietari Jordi Llavina

L’altre dia conversant amb una persona, sobre els poetes i la meva ànsia tossuda per aprendre, em deia: -I no has pensat que potser no tots tenen alguna cosa a ensenyar-te?
I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.

I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.

Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:

Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.

23/7/08

Poetes catalans. Carles M. Sanuy.

Entre llibres de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona, vaig trobar aquest poemari d'en Carles M. Sanuy, Història circular, i de sobte vaig recordar la recomanació de Xiulo Ricardo Trigo en el seu bloc.


El llibre està esgrogueït, l’edició és de 1985.


Comença el primer poema: Clau


Hi ha una mena
d’indulgència a les paraules;
un joc evolutiu
que abreuja els mots i els avaria.

Així, doncs, cada nom
codifica una sentència, real o intuïtiva;
a nosaltres ens pertoca de triar
l’estatura del poema.


18/7/08

Poetes catalans. Maria-Mercè Marçal


El vell matalasser
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.



Cau de llunes
1977

17/7/08

Un rostre que no és meu. Óscar Palazón.


Una novel·la que m’ha commocionat més del que preveia

(sí això pot arribar a proposar-se)

fins el punt que he hagut de girar la mirada de les lletres que em dolien, per les imatges que vessaven en els meus pensaments i per aquests personatges que van creixent per moments, com una heura verda que s’encamina cap a la finestra per entrar dins, sense fer gens de soroll.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.


La segona part de la novel·la obre tot el que envolta el personatge principal, en Fèlix el Gat; els personatges secundaris passen a ser la principal veu en off, en primera persona.

Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.

L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.

Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:













16/7/08

Poesies


llorer


Fulles salvatges de verd,
l’una contra l’altra.
És qüestió d’hores
que tendregin sense vestit
les vocals de la cassola.
Tot queda enrere.

14/7/08

14 de juliol

Per segon any consecutiu celebro aquest dia en el blog, aquests deu anys d’un catorze de juliol amb un petit fragment de la meva consciència.




—Possible diagnosi d’Esclerosi Múltiple.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.

12/7/08

MULLA’T 2008

Aquest diumenge 13 de juliol, la Fundació Esclerosi Múltiple organitza la quinzena edició del Mulla’t.



Les instal·lacions del DIR Diagonal de Barcelona acolliran l’acte central del “Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple”.


L’edició d’enguany vol batre el rècord de persones que es llancen simultàniament a la piscina per una causa solidària a les dotze del migdia.

A Catalunya aquest esdeveniment s’ha consolidat com el segon acte de solidaritat més multitudinari. L'any passat 90.000 persones van participar en aquesta iniciativa solidària.


Resultats de l’any 2007:

Entitats participants: 21
Piscines participants: 870
Persones participants: 91.230
Metres nedats: 58.202.000
Voluntaris: 3.024



Què és l’esclerosi múltiple?
L’esclerosi múltiple és una patologia del sistema nerviós central que fa que el teu sistema immune es confongui i ataqui la mielina, la beina que envolta els nervis i que és l’encarregada de protegir i accelerar la transmissió de senyals al sistema nerviós.
Sense mielina, aquesta transmissió treballa de manera menys eficient i, en ocasions, podria arribar a desaparèixer. Si des del mateix moment del diagnòstic poses en marxa les teràpies i els tractaments farmacològics adequats, pots alterar l’evolució natural i reduir els símptomes i els problemes associats a la malaltia.


10/7/08

Poetes catalans. Xulio Ricardo Trigo.

Xulio Ricardo Trigo, la seva poesia i el seu blog.

El poemari, amb pròleg de Jordi Pàmias, va ser guanyador del Premi Vicent Andrés Estelles de poesia 2002 i mereixedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia 2004.



SENTIR D’ESTRELLA

Amb els braços amputats,
sobre l’última marea,
deixar els vestigis de dolor.

Tornar a néixer.

Vida nova,
d’ànsies retallades,
que s’estima la quietud del cel.

Vessar sobre l’arena
el suc plaent de l’esperança.



Llibre de la quietud
Edicions Bromera, 2003.

9/7/08

Si jo no hagués nascut...

… tan sols deixo unes paraules de l’Eva Adell… massa belles per perdre’s entre la catosfera.

“Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d’aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.”

Laura Dalmau i Eva Adell




8/7/08

Poesies












Un vestit perfilat


L’albada daura el vestit perfilat,
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.

7/7/08

El blog a PARAULADEBLOG

Aquest dissabte, a PARAULADEBLOG, http://www.novembre1970.blogspot.com/ amb el post sobre PERE BALLART.


Suplement CULTURA
5 DE JULIOL DEL 2008

6/7/08

2ª festa de la poesia a Sitges

En l’escenari dels Jardins El Retiro, com en un cafè entre poetes, de taules petites envoltades de cadires, vestits amb els llums de Sitges, vam gaudir com a espectadors mentre la música de Jazz Combo ens acompanyava.

Montserrat Abelló

Manuel Forcano

Margarita Ballester

Francesc Parcerisas

Esther Zarraluki

Miquel-Lluís Muntané

Dolors Miquel



La Montserrat Abelló, als seus noranta anys, asseguda en una cadira enmig de l’escenari, ens va recitar alguns poemes del seu llibre Al cor de les paraules.

El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):

Call

Caminava distret pel Call

i els peus van dur-me fins a un immoble

on fa uns quanta anys vaig estimar algú.

Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.

Aquella cambra ampla.

Aquells besos dats amb pressa

perquè la nit se’ns feia curta.

Perquè l’amor se’ns va fer curt.

Ara veig paletes que hi treballen.

Restauren l’edifici.

hi fa un museu –em diuen-

sobre la història dels jueus.

Jo sé que quan el visiti

cercaré aquella cambra del quart pis,

la reconeixeré

i davant els panells explicatius

de la ruïna de Jerusalem

i davant les fotos d’Auschwitz

ploraré.


En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…

L'Esther Zarraluki, en veu castellana, ens va recitar poemes del seu llibre Dónde.

La Dolors Miquel ens va delectar amb un poema inèdit “Ànima Blanca”, tot una interpretació de poesia i gesticulació alçada.

El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i la Mar Ulldemolins amb petites sorpreses plenes de complicitat.Van recitar poemes de Maria Mercè Marçal i Blai Bonet.

Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.

Gràcies per poder estar entre poetes!



4/7/08

Paris

Records d’un Paris a tocar de puntetes… dels carrers de Montmartre plens de quotidianitat i de poesia bohèmia, du crêpe de chocolat avec de banane de la Rue de l’Harpe, de la bellesa de la Place du Marché Sainte Catherine, de l’impressionisme del Museau d’Orsay, de l’arrodoniment de la erra, del passeig per Le Marais, prop de la sinagoga i de les pastisseries de dolços de colors, de les façanes antigues i l’espectacle dels concerts per la nit per la Fête de la musique de Paris.

Paris de dia.



Paris de nit.



I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.

Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)

Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.




Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.


Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.


Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.


Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres


3/7/08

Poetes anglesos. William Shakespeare












Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.

Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.

Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.

És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.


Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva

2/7/08

Haver de...

He de... aquest temps verbal que utilitzo massa vegades dins la meva tossuderia plena d’estiu i que expressa la pròpia necessitat física, o més aviat moral.

He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!



L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.

He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.


Il·lustració: Noemí Villamuza


1/7/08

Reflexió teòrica I. Pere Ballart

Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.

Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.

El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.

La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:


La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.


El riure de la màscara
Assaig, 2007