Carn de desgràcia de Sebastià Alzamora

[...] Crim de sang és una novel·la molt hàbil, en diversos sentits. Tracta de la pulsió del mal, que tots duem dins; el mal que de vegades pot trigar tota una vida a no manifestar-se i que altres vegades, en canvi, esclata de cop i no repara en la carn de desgràcia que va fent. Tracta, també, del fanatisme: el religiós, per exemple, que va de l'acriticisme de la mare del pare Darder al fanatisme patològic del bisbe Perugorría; però també, com és obvi, del fanatisme ideològic, la forma més depravada del qual és Escorza. Alzamora ens ofereix unes pàgines magnífiques de reflexió sobre els monstres, perquè “el mal té, en la monstruositat, una de les seves formes d'expressió preferents”. [...] Crítica de JORDI LLAVINA

Crim de sang
Autor: Sebastià Alzamora
Premi Sant Jordi
Editorial: Proa
Barcelona, 2012
Pàgines: 280

Tot el soroll del món de Vicenç Llorca

Aquest dimecres tindrá lloc la presentació de TOT EL SOROLL DEL MÓN a la Biblioteca Joan Corominas (Carrer Pujadas Truch, 1) d'El Masnou, a les 19:30h.



L'acte serà presentat pel poeta i escriptor Sebastià Alzamora.

"Quan menys t’ho esperes, l’amor et dóna una segona oportunitat"

Recital de "Grans èxits"

Un àlbum editat per vuit personalitats literàries de primera fila: Manel Marí, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló han fet una tria personal de la seva trajectòria poètica, amb l'afegitó de força peces encara inèdites.

Miquel Cardell, Miquel de Palol, Ponç Pons i Enric Sòria han fet un retrat literari i personal dels autors autoantologats.

Tot plegat, un plaer per als fans de la bona poesia i els seus intèrprets.

L'acte tindrà lloc a l' FNAC-L'Illa (Av. Diagonal, 557 - BARCELONA) a les 19.00 del 5 d'abril, i comptarem amb la participació dels quatre autors i de dos dels retratistes, Miquel de Palol i Enric Sòria, que ens oferiran els seus hits.

Cicle literari: l'ou o la gallina?

Poetes-novel·listes: l'ou o la gallina
Plaer de llegir i de parlar-ne.

Confrontem escriptors que són alhora poetes i novel·listes per parlar de la convivència d'aquests dos gèneres aparentment tan oposats, dels seus processos creatius i alhora ens llegiran poemes i algun fragment de prosa per exemplifificar semblances o diferències.
Presentat per Jordi Llavina

1 de març
Miquel de Palol / Sebastià Alzamora
Hora: 19 h
Lloc: Sala Entresòl de La Pedrera
Entrada gratuïta
Places limitades

Poetes per pensar

L

Ja fa temps que els indicis són prou clars:

la vainilla torna agra els frigorífics;
enmig del carrer, alguns criden a sa mare;
jo deambulo només per enyorar-te
amb més eficàcia, quan em renyes
no es pot dir que prediquis amb l'exemple,
i la veïna del pis del davant
no fa res més que estendre tovalloles.

La humitat corca els ossos del vivents,
han tornat a massacrar Catalunya,
una dona ha parit un infant sense cap.

Ja em diràs què en fotrem, de tot plegat.


La part visible. Sebastià Alzamora

Dijous a la Vila de Gràcia

De pensament, Paraula i Obra
Coordinador: Jordi Virallonga


Aquest dijous tindrem la presència de SEBASTIÀ ALZAMORA


Sebastià Alzamora. Escriptor, crític literari i gestor cultural. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears (1995), compagina la creació literària amb tasques acadèmiques i de gestió cultural. Ben aviat s'erigeix com una sòlida i arriscada veu del panorama literari català, innovadora i alhora deutora de les fonts dels clàssics. Les seves obres solen retratar una societat en declivi on els personatges presenten els dubtes de l'existència. Forma part del nucli generacional anomenat "Els Imparables", conjuntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano i amb els quals publica l'assaig programàtic Dogmàtica imparable: Abandoneu tota esperança (2005).
Es dóna a conèixer amb el poemari Rafel (1994). Posteriorment, publica, entre d'altres, Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001) i El benestar (2003). Part de la seva obra poètica ha estat aplegada en antologies conjuntes, com per exemple Imparables (2004). Com a narrador és autor de L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002); i La pell i la princesa (2005). Escriu també l'assaig Gabriel Janer Manila: L'escriptura del foc (1998) i participa amb relats breus en diversos volums col·lectius. L'obra de Sebastià Alzamora ha estat profusament premiada; compta també de diverses traduccions al castellà, italià, francès, portuguès, hebreu i eslovè.

També és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i en múltiples revistes científiques i culturals, com Serra d'Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Benzina, El Singular Digital o Catalunya Ràdio.



Lloc: Sala d’actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (c/Camèlies 76-80, Barcelona).

Recital poètic

Després de cinc anys des la publicació del poemari Monstres de Josep Lluís Aguiló, i amb motiu de l’exposició de pintures Monstres de Catalina Cànoves, els poetes Josep Lluís Aguiló, Sam Abrams, Sebastià Alzamora i Enric Sòria ens oferiran un recital monstruosament poètic


Espai Mallorca
c/del Carme, 55
Barcelona
Horari: 19:30h

No ens amarguem les consultes

Transcric un article de L’AVUI de l’escriptor Sebastià Alzamora per poder fer una reflexió personal positiva.

«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»

Poetes catalans. Hèctor Bofill.

Aquest llibre de poesia Les genives cremades són d’aquells que trobes remenant en els prestatges de la biblioteca, i no saps si l’has agafat per l’editorial, pel color lila de la portada o per una casualitat positiva. En tot cas ha estat una casualitat positiva, com ja he esmentat, conèixer la poesia d’Hèctor (López) Bofill. Tots els poemes són d’un llenguatge treballat i extremadament exquisit.

El seu currículum literari consta de llibres publicats sobre investigació i divulgació, narrativa, novel·la, poesia i l’estudi literari: Dogmàtica imparable. El volum conté: "Desfeu això o Els deu manaments de l'anti-ajuda", de Sebastià Alzamora; "La forca o Totes les conseqüències de l'ateisme", d'Hèctor Bofill; "Filocles o De l'acompliment del desig", de Manuel Forcano, i "En l'auxili dels Titans o conversa sota la pèrgola", signat per tots tres autors del grup poètic “Els Imperables”.

Un mar de roques blanques

XII

Primer els fets i després el pensament:
una llarga idolatria al sacseig
originari, el salm en memòria
de la fricció. Sempre el pensament
d’altres ruptures, així fins al nostre
goig, quan van deixar de conspirar.
El plaer no té inquietuds, comença
al trapezi de l’espatlla, al floc
de cabells fins i continua al lignit
del meu abdomen, al tumultuós
ball de colzes i de tendons suats.
Érem en plena contracció,
un regne inexpugnable, un moment
més alt que les pregàries de Crist
en el martiri o que el bust perplex
de Cèsar dessagnant-se en els seus crits.