A l’agost trepitjo sorra però no me l’espolso. No em fa basarda. És com notar les incongruències quotidianes sota els peus.
Ben mirat, és dolç saber que estic alçada – a un metre seixanta-nou- per una parestèsia perfectament natural. Aviat plourà música pel carrer i la gent no sospitarà que les paraules suren com el pol·len a la primavera.