3/11/06

Poesies

Gestos en silenci

Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.

3/10/06

Poesies


si no fos per tu

Si no fos per tu
saltaria al vuit
de la ignorància, del no-res,
de l’oblit de la meva lluita.
Perdria la partida fulminat
de dames blanques contra negres
despietades, altives.
Cerco en el vuit
ferm, agafat a la barana,
alguna presència que m’acompanyi.
Ets dormint, petita meva,
si no fos per tu
tiraria el món a l’oblit
i aquest cop de la meva vida
al fons –potser sí.

20/9/06

Poesies

t’ho faria saber

La poesia no fa que passi res
són paraules que sobreviuen
fluents en un full de bar,
alliberades del neguit dels sentits
esborren els mal presents,
evoquen futurs incerts
i preguen, empassant-se la tinta,
besà l’enyor davant teu
per més que llegeixes sol, amarg,
potser ella t’ho faria saber
en el món, les distàncies són curtes.

28/8/06

Poesies


gerds

En les paraules veig una forma
fins i tot en el seu color
aromatitzades d’un desig
una atenció dispersa.
Les posaré de sobte en un plat
soper, ben fons,
on hi haurà gerds
ben vermells _de la mateixa grossària.

M’esperaré que te’ls mengis
asseguda davant teu mentre
escolto la seva olor
el soroll del cruixent.
M’empal·lidiré del moviment
envejant els teus llavis
tenyits del desig vermell
mirant el plat, buit,
soper, ben fons.

No tinc més colors.
Els vols prendre?
Friso pel seu tacte rugós
dolç i aspre al temps.
Rastres vermellosos resten
damunt el teu cos
d’on tastaré en alça
un sabor ple de gerds
sensualment intenciós.

15/8/06

Jaime Gil de Biedma



Jaime Gil de Biedma
1929-1990

Llegeixes poemes que podries prescindir de paraules, fins i tot, m’atreviria a dir de versos, però quan tens el plaer de llegir a Jaime Gil de Biedma la connexió entre els seus versos fa del poema un conjunt perfecte, compacta. Exprimeix el sentit dels sonets, fent créixer en ells una magnitud aclaparadora. Com he dit, tot un luxe de lectura recomenable.

Laura Dalmau

4/7/06

Àlex Susanna



Què dir-vos d’Àlex Susanna?

Vaig començar llegint un llibre dedicat Boscos i Ciutats que m’escrivia ell mateix «Per la Laura, tot desitjant que aquests poemes sàpiguen acompanyar-te a plàcides hores de lectura...», i després de delectar-me amb aquells versos, amb Principi del Fred, El Poeta... vaig seguir tota la seva trajectòria literària.
Ara ja he acabat el seu últim llibre, Quadern dels marges, i d’ell n’he extret tot una percepció de poesia, prosa i sobretot d’art. De la poesia em quedaria amb una definició que anomena el poeta grec, Odysseas Elytis, “és l’art d’aproximar-nos a allò que ens sobrepassa”; de la prosa amb el comentari de Vicente Aleixandre quan li van demanar un consell per als joves escriptores: “Un consell volen? Els poetes, que llegeixin bona prosa; els prosistes, bona poesia”; i de l’art, amb tot, ha estat un influx de paraules, imaginació, colors, que ha copsat la meva impressió sensorial.
La lectura ha estat per mi com si em trobés en un local asseguda mentre escoltava, de a prop, la conversa d’un grup de persones i pogués ficar-me enmig, en silenci, sense que em veiessin.
I amb les meves paraules tan sols defineixo la consciència d’una sensació individual després de llegir un llibre encantador, d’un poeta prosista de Gelida.
Per cert, ja he encomanat un llibre, Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie.

Laura Dalmau

29/6/06

Poesies


un cant a la desesperació

T’ESTIMO
i no em fa vergonya dir-t’ho
net, sincer, em suggestiona plaer
mal que no sigui coincident.

T’ESTIMO
la vida se me’n va
és inútil l’esforç
digues-m’ho tu –mig rient,
el temps només coneix
que n’hauré de pagar per ell.
No deixis que em mori tan jove
sense sospirar un sol moment.
No deixis que tanqui els ulls
sense esquerdar el marbre del desig.

EN MAJÚSCULA, T’ESTIMO
torna a mi
exacte, plaent.

8/6/06

Mulla't


Diumenge 9 de juliol 2006, a partir de les 10:00h.

Col·labora amb mi al Club Esportiu Mediterrani

Potser algun dia em cansarà la pluja
i el tacte fred del metall ja no em farà
estremir com fins ara;
potser ja no sabré dialogar
amb mi mateix i fer dels grans silencis
reductes defensats amb urc.
Aleshores seria
convenient que sabés convertir
a poc a poc la passió en tendresa
i reduís la despesa del viure
al mínim realment imprescindible.
Una edat confortable que potser
no podré compartir amb ningú estimat
perquè tothom tindrà altres tràfecs.
Assegut
el bell cor de l'hivern, restaré immòbil
i el temps se m'adormirà als dits, ja balbs,
mentre em vagi dient versos en veu baixa.

30-3-90
Miquel Martí i Pol
Quietud perduda



7/6/06

Poesies

lletra darrera lletra

Lletra darrera lletra
assonant una rítmica dolça
he intentat copsar el teu cor
caut, sensible.
Tot ha estat inútil.
T’he lliurat paraules
que parlaven de tu.
Tot s’ha conjurat en una fi.
Una fi del no res?
No,
del meu propi desig.
No deixaràs que les meves paraules
t’arribin al fons de l’ànima,
lletra darrera lletra
llegiràs en tercera persona.
Perquè?
La vida ja és fàcil així.
Potser tindràs raó?
Potser tindran raó?
I què en faig jo del meu amor?
Donar-te’l no puc.
Oblidar-lo no vull.
Fugiré amb les meves paraules
sola
retenint-les en un paper
dòcil, impàvid.

25/5/06

Poesies

paratge de sa conca

Tot és ple dins els meus ulls
d’un esclat d’imatges vives,
paratges plens d’olor a estiu
onejats per una platja de mar blava.

Pins gronxats dins les roques altes
ventant l’ombra dels estrets indrets
d’on les pedres són llurs escales
i la sorra –camí de les passejades.

Blanques gavines volen al vent
com si l’aire fos líquid vivent,
crits greus de dolça llibertat
alcen, escampant-se fins arreu.



la teva veu

La teva veu
expressió íntima
del teu cos.
Dolça harmonia
greument pausada,
de gran sonoritat
com si fossis
un contrabaix.
Els sons vibren
fins que arriben
a la meva oïda,
en so sostingut
cantant en silenci
un amor per tu.



Poesies

Fugir és enamorar-se?

Tendrament
pausadament
segur, és dins meu.
No sé que em passa.
Sempre he estat ferma
sabent a on estic
amb la conseqüència
raonada
fidel.
I no em preguntis com,
no em preguntis perquè.
M’he enamorat
sorprenentment
dels teus ulls
de color mel.



un so en el silenci

Un so es trenca en el silenci
envaint interiorment l'espai,
el ressò s'expandeix per tot l'entorn
esvaint-se pels petits racons.
El temps s'atura en un instant,
com si el món deixes de rodar.

S'escolta un silent sepulcral
deixant pas el transcórrer dels segons,
l'ambient s'escapa pels voltants
humit per un instant aturat,
com si el món hagués deixat de rodar.

24/5/06

Pedro Salinas


Pedro Salinas, ingeni i bellessa.
Generació del 27
"La poesía es una aventura hacia lo absoluto. Se llega más o menos cerca, se recorre más o menos camino: eso es todo"


LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 1385 a 1406

La forma de querer tú

es dejarme que te quiera.
El sí con que te me rindes
es el silencio. Tus besos
son ofrecerme los labios
para que los bese yo.
Jamás palabras, abrazos,
me dirán que tú existías,
que me quisiste: jamás.
Me lo dicen hojas blancas,
mapas, augurios, teléfonos;
tú, no.
Y estoy abrazado a ti
sin preguntarte, de miedo
a que no sea verdad
que tú vives y me quieres.
Y estoy abrazado a ti
sin mirar y sin tocarte.
No vaya a ser que descubra
con preguntas, con caricias,
esa soledad inmensa
de quererte sólo yo.

18/5/06

16/5/06



Fundación Esclerosis Múltiple
Col·labora amb el mulla't 2006 !!!
Diumenge 9 de juliol a les piscines de Catalunya

Telèfon d'informació per al voluntariat:
902 113 024





catorze d’un mes de juliol

Catorze d’un mes de juliol
conduïa el meu cotxe
blau, marca
volkswagen,
sense saber com podia arribar
d’urgències a l’hospital.
Tres hores d’espera
entre plors i consols
tot em girava al voltant:
La por, el rebuig, la incertesa.
Alguna cosa em deia que sí
mentre recordava com havia trobat el camí.
Es van esdevenir un munt de proves
desagradables en conjunt
-Hem d’estar segurs, em deien.
La incertesa es va reafirmar:
Diagnòstic possible afirmatiu.
Han passat vuit anys
recordo com avui aquell dia
catorze d’un mes de juliol
tan sols tenia vint-i-set anys
i poca valentia per afrontar la malaltia.

Cada setmana torno a l’hospital
per recordar-me que sóc un malalt.
Han passat unes hores
de la dosi d’administració,
el cos com un rellotge
comença a trontollar sol.
Miro la hora, és tard,
la pell s’infla amb ingratitud
els ossos es ressenteixen
la punxada crema per l’esquena
els ulls pesen, de dolor, de por,
l’expressió se m’entristeix i
segon a segon, el malestar
se m’apodera per dins.

Tancaré el llum, com sempre,
per no esdevenir un futur incert
i poder pensar en un present benigne.
Catorze d’un mes de juliol
i poca valentia per afrontar la malaltia.


Laura Dalmau

15/5/06


La Sombra del Viento
EN UNA DESPEDIDA
A Jimmy Baldwin
Tardan las cartas y son poco

para decir lo que uno quiere.
Después pasan los años, y la vida
(demasiado confusa para explicar por carta)
nos hará más perdidos.
Los unos en los otros, iguales a las sombras
al fondo un pasillo desvayéndonos,
viviremos de luz involuntaria
pero sólo un instante, porque ya el recuerdo
será como un puñado de conchas recogidas,
tan hermoso en sí mismo que no devuelve nunca
las palmeras felices y el mar trémulo.

Todo fue hace minutos: dos amigos
hemos visto tu rostro terriblemente serio
queriendo sonreír.
Has desaparecido.
Y estamos los dos solos y en silencio,
en medio de este día de domingo,
bellísimo de mayo, con matrimonios jóvenes
y niños excitados que gritaban
al levantarse tu avión.
Ahora las montañas parecen más cercanas.
Y, por primera vez,
pensamos en nosotros.

A solas con tu imagen,
cada cual se conoce por este sentimiento
de cansancio, que es dulce —como un brillo de lágrimas
que empaña la memoria de estos días,
esta extraña semana.
Y el mal que nos hacemos,
como el que a ti te hicimos, lo inevitablemente
amargo de esta vida en la que siempre, siempre,
somos peores que nosotros mismos,
acaso resucite un viejo sueño
sabido y olvidado.
El sueño de ser buenos y felices.

Porque sueño y recuerdo tienen fuerza
para obligar la vida,
aunque sean no más que un límite imposible.
Si este mar de proyectos
y tentativas naufragadas,
este torpe tapiz a cada instante
tejido y destejido,
esta guerra perdida,
nuestra vida,
da de sí alguna vez un sentimiento digno,
un acto verdadero,
en él tu estarás para siempre asociado
a mi amigo y a mí. No te habremos perdido.

Jaime Gil de Biedma

5/4/06

Poesies


Per a tu Pare.
Ferran Fernàndez Bisus

05/04/1938
05/04/1993




un somni entre despertars

M'endinsaré fins on siguis
dins el món dels somnis,
on només et podré retrobar
i d'allà on mai te n'aniràs.
La meva única esperança serà,
-sentir per mitjà del pensament,
un t'estimo dels teus llavis
del que mai més escoltaré.

Em despertaré d'allà on eres
amb els ulls plens de llàgrimes
per haver sentit un cop més
la lleu escalfor del teu cos.
Un somni entre despertars
serà la meva última ocasió
de retrobar el teu amor vers a mi.

el dret a un somriure: el càncer

Perquè aferrissar-se per una vida denegada
quan el cos es marceix en la consternació
i la llum es closa a un cel obert.
Perquè passar per un procés lent amb concordança
sense que el voltant sigui ni tan sols trasbalsat,
on l’interior d’un mateix es fa insofrible
e intentes evadir un present interminable.
Perquè batre’s per una vida denegada
si la fi s’encaminarà a la mateixa sortida,
perquè fer un record de sofrença i deformació
amb ho dolç que seria morir amb un somriure.