Modernitat de món fungible. Jordi Julià

(...)
Darrere cada reflexió, com acabem de veure, hi ha l'aprofitament d'un pensament passat que serveix de punt de partida per abundar-hi, i en tot cas reafirmar-lo, reformular-lo, o distanciar-se'n, i és per això que el terme realisme reflexiu em sembla una bona descripció del nou corrent de la lírica del tercer mil·lenni.

Una bona mostra d'aquest realisme reflexiu, el trobem en molts dels poemes d'Encara una olor (2003), de Joan-Elies Adell.

Sempre he sospitat del llenguatge.
De la fragilitat en què
m'acull. Passo hores fent de tafaner
per aquesta estranya quietud.
La seua llum és invisible.
Intento traçar el pas que m'encamine
d'una paraula equívoca a la seua
percepció. Poc importa si no
ho aconsegueixo. Escriure un poema,
per a mi, només significa en cada cas
la necessitat d'una tria
elemental ben cenyida a la confusió
amb què em mostro. Dibuixar la constància
d'una mirada que és ombra i neguit.
Acostumat a no entendre
en què consisteixen les línies
divisòries, m'apresso a fer
el llistat de totes les coses
que m'incomoden. Deixo al meu darrere,
amb tot, massa restes sòlides
que acabaran florint. Em limito
a mirar-les i els dono calor.
És la meua simple funció. Escrutar
aquestes mans que saben pujar les parets
mestres a cada frase. És en última
instància que el sentit arriba.

(...)
No fa altra cosa que expressar el misteri de la creació lingüística, però des de la distància de la incomprensió, no estrictament de l'origen inconegut d'aquest acte que funda del no-res, sinó també del propi llenguatge i, en definitiva, de l'individu.




Modernitat del món fungible. Jordi Julià
Angle Editorial. 2006

El riure de la màscara. Pere Ballart

Carner teatralitzava, Ferrater el·lideix... He promès una darrera solució del problema, que és la que, al meu entendre, pot encarnar perfectament Joan Margarit. Margarit és un poeta que molt sovint s'ha manifestat desitjós d'entaular una comunicació ferma amb els seus lectors. Margarit suggereix, una via indirecta, la de qui sap que el lector detectarà més d'una correspondència entre allò que el poeta diu i el que el mateix lector haurà viscut.

El jo a l'inrevés: Poesia i experiència. Pere Ballart

En el pròleg de Joana, Margarit diu: Unes mínimes diferències em posen de manifest que les persones, els llocs, les coses, no són les familiars. Faig front, doncs, al terror més dur, quan les coses quotidianes no es reconeixen i es tornen amenaçadores.


Súplica


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d'aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm si te'n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l'absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sense el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Reflexió teòrica I. Pere Ballart

Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.

Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.

El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.

La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:

La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.

El riure de la màscara
Assaig, 2007

El Contorn del Poema. Pere Ballart.

«La mena de poesia formulària i mig improvisada que se’ns ha dit que roman darrera els poemes homèrics és una poesia de la pura continuïtat. [...] Res no l’atura com no sigui el final de la història que explica o l’ocasió per a la qual ha estat composta.
Si el poeta no llegeix o escriu, el poema existeix solament en l’única dimensió de la pura continuïtat en el temps, perquè aquest no és un poeta que estigui pensant en les línies d’una pàgina. Si el poema està escrit, en canvi, llavors apareix en dues dimensions especials, a través i avall de la pàgina, així com en el temps, i el crucial terme «vers», amb les seves associacions de donar la volta o tornar enrera, esdevé funcional. El poema pot encara ser continu, però en el «vers», allà on seguim fins el final d’una línia per començar-ne una altra, hi ha un germen de discontinuïtat. Com més augmenta aquest sentit de discontinu, més ens acostem a l’espai líric.»


Northrop Frye. Crític (1985)