En el poema la llengua es permet un punt d’exhibicionisme, i en aquest poema de
Jaume Subirana em permeto un punt de reflexió ‘dels que esperem com aleshores.’
LA CARTA
A punt de caure, l'any té el pes eteri
d'una pinya petita, oberta.
Jo escric la carta al full de ratlles blaves
guarnit amb un estel i tres camells
amb cofres de misteri:
que l'arbre no s'esgoti, que la llum
esclati als ulls dels que esperem
com aleshores.
Aquest exercici de reflexió vora uns Nadals ple de garlandes platejades i llums, quan l’any és ‘a punt de caure’, només es pot reflectir mitjançant un pensament de pausa.
Les festes nadalenques tenen un punt de sutura, un acusat existencialisme religiós integrat en la realitat quotidiana dins del mes de desembre.
Aquest any estic lluitant perquè la infantesa sigui encara un paradís ple de paper de les
Wins. I encara que la divinitat sigui present en el pessebre, el preu que se’n paga per ser “mama ja sóc gran” és molt alt. El càstig de la mortalitat ja se’l va endur Jesús però ara, en el nostre món terrenal, el càstig és en forma de consciència, en aquest voler saber més constantment.
Potser, com avui és dia u de desembre, tinc un petit acte de rebel·lia positiva davant la societat consumidora per què no pots plantar-te davant de la dolça il·lusió de dos nens per fer el pessebre i per esperar que el cagatió els hi portarà llaminadures i enganxines. Però des de l’any passat fem el pessebre amb plastilina, com si els grans déus es facin més de fang.
Un mes per al dia de Nadal. Perdura el teu somriure amb ingenuïtat. És l’últim any que creuràs en la dolçor dels colors, en les carrosses dels Reis Mags d’Orient. Aquell món fascinant ple de purpurina i de disfresses, amagat dins les butxaques dels adults.
