21/12/08

Una canya i un quadern


He encès el Nadal

i s’ha pujat el volum de la ràbia,

i la pudor de la malaltia

ha escanyat aquest jo meu.

La mare tus, fins aclarir la por.

S’ennuega de les no respostes

com el que cus agulles de plom.


L’informe n’és molt distant

i minimitzo aquest feix de M1

per trobar un epíleg esperançador.


He encès el Nadal

i això només ha estat

el començament del final,

la metàstasi pulmonar.




11 comentaris:

Helena Arumi ha dit...

Morirem lluitant i estimant fins al darrer moment. És l'únic que val la pena de tota aquesta història que s'anomena vida i que sovint ens regala males passades que ens sotraguen fins al deliri.

Molts ànims, molta força en aquests moments amargs. Estima, estima, estima.

Un Petó enorme, Laura!

mariona

Albert ha dit...

La ràbia i la impotència, sí, Laura. El dolor de la injustícia que pesa tant sobre les parpelles i el cor. És fàcil que ens diguin que hem de ser forts quan ens enfrontem a les circumstàncies que ens dobleguen, les paraules dels altres només ens poden ajudar uns instants, fins que ens tornem a quedar amb la solitud i la indefensió, enmig de la nit del dubte, ja ho sé. Però en qualsevol diccionari, fins i tot en el nostre diccionari més íntim, el mot "esperança" s'anteposa a la paraula "galivança", i la primera ha de triomfar sempre sobre la segona, l'ha d'aixafar, justament, amb el pes que la injustícia ens obliga a doblegar-nos. Tu en saps molt, això!
Una abraçada fraternal i còmplice amb el teu dolor.

Margarida Aritzeta ha dit...

Sé de què parles. Una abraçada

Laura ha dit...

Laura, m'admira que hagis estat capaç d'escriure això. La valentia i la tenacitat us ajudaran, no en tinguis cap dubte.

Una abraçada i un petó càlids. Ànims.

Cèlia ha dit...

Passo amb calidesa també, endevinant, potser i admirant, també.

Ricard Garcia ha dit...

Hi ha vegades que les paraules no diuen prou el que volem, perquè el que voldríem només ho pot dir un gest: Una abraçada!

e ha dit...

Malgrat tot encens la flama i no t’amagues. Per a mi, els teus versos són més que valentia, són una lliçó de vida, perquè ets clara i sents el dolor de tots. Si parlar-te o un petó pogués apagar aquest començament...
Sóc aquí.
e

Laura Dalmau ha dit...

Només us volia dir gràcies a tots, de debò. Les paraules em sobren o em falten, ara no sé discernir-ho.

Us desitjo un Bon Nadal, aquest cop amb tot el meu cor poètic!

Albert ha dit...

El més important, Laura, és que la flama continuï encesa. T'ho desitjo amb tot l'afecte.

josepmanel ha dit...

En la nit fosca de la incertesa i al ras de la solitud, encara esperem l’alba d’un nou dia.

qui sap si... ha dit...

Jo et veig Nadal
amb la boira del dolor
un dolor que cau
espinada avall,
constant,
somort,
que fa de cada instant
una eternitat
clavada en agulles
d’anar i tornar.
Jo et veig Nadal
Amb la derrota
silent de la soledat
i amb l’angoixa
del patir
que faig arribar.
Jo et veig Nadal
amb la temor del mal
que no s’acaba
de la vida
que s’ha de viure
amb el pesar
d’una pèrdua
anunciada.
Jo et veig Nadal
també amb els ulls
d’una nena
que no en sap res,
d’una tradició
que la madurarà,
d’una rialla
plena d’il•lusió,
de tot un mon
que cau als seus peus.
Jo et veig Nadal
amb la boira del dolor
que per uns moments,
aquella seva lluïssor,
em farà oblidar.

el dolor també uneix, les pèrdues són moltes i sempre ens superen, Nadal fa que aquest sigui més intens i alhora eixampla qualsevol esperança. disculpa si al entrar d'aquesta manera m'he equivocat