Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges

19/2/09

Una canya i un quadern


Som al present el que hem viscut en el passat. I malgrat que molta gent diu que tornaria enrere, jo no.

Sóc com sóc perquè m’he relacionat amb gent (que potser alguna no m’ha agradat, però crec que poc a poc estic aprenent a diferenciar l'amistat amb les relacions socials-que m'esmentava l'Albert Lázaro-), perquè he après a estimar la meva mare per sobre de qualsevol esdeveniment, perquè he hagut d'alçar el meu pensament per damunt de les decisions dels meus germans, perquè he plorat de ràbia davant de situacions que no podia assumir amb nou anys, perquè m’he trobat amb amistats que m’han ofert aquell fil invisible tan bell, perquè he sabut ser feliç i saber què podia ser mare encara que hagués de deixar la medicació, perquè he après a estimar en present, a saber que és ser estimada ara i sobretot a veure-ho en paraules, gestos i mirades.

Gràcies per tot Jordi, per estar amb mi en aquest ARA de cada dia.

Fa dos dies vaig somiar amb el grup de gent de Teià que sortíem quan tenia disset i divuit anys, amb en Mónico, l’Elisenda, en Jaume, en Banci, en David, en Xavi Morón, en Rami, en Josep ... i vaig pensar que tothom és part del que ara és. I avui, mitjançant el Facebook, he rebut un missatge de la Cèlia Duran de Teià.

Per tot això i pel que tant estimo en aquest present no tornaria mai enrere.

5/2/09

Una canya i un quadern


Si contemplo les amistats per una finestra hi ha que no les puc trobar, on l´únic contacte immediat és aquest sistema de Microsoft.

Aquesta no és la connexió d'amistat que desitjo. La meva vinculació sentimental, potser metafòrica en aquest temps modern, necessita un vincle i no estar neguitejant-me perquè l'amistat es va cremant.

Les relacions humanes neixen i desapareixen. S'obren i es tanquen com finestres. He vist ara que a algunes persones mantenir la finestra oberta els hi comporta un suplici.

La meva àvia que era d'Osca deia: "Si no oigo, no padezco". I aquesta dita que encara recorda la meva mare (de la seva sogra), supleixen les relacions humanes que en parlava, com si aquestes haguessin de tenir data la caducitat o fossin circumstancials en el món actual.

22/8/08

Divendres 22 d’agost

Retallo amistats passades, com si això fos tan fàcil ...
Aquest benèfic desordre que ens porta aquesta vida quotidiana que ens capgira de massa canvis. Són noms que van restant com els dies de sant d’un calendari, que guardes per què les fotografies t’agraden. La distància s’ha emmudit, sense esforç, però plena de ressons. I enllà de la confiança ploro, ploro per haver perdut allò que creia vertader i, sobretot, per no saber ser adulta davant del silenci.

Després he llegit aquest poema de Joana Raspall, del poemari llum i gira-sols.

Confessió

No et sóc fidel. Què et diré, si ho preguntes?

... Sols et puc dir que sóc pres de vertigen
sobre un fondal de passions obscures.
Em sento atret per un cant de sirenes
i no tinc pal resistent on lligar-me.
Perdo el desig d’esperar les aurores,
que el foc intern m’ha bleït la mirada.
Enceto un cant, i la veu rogallosa
escup udols d’amargor salvatgina.
Respiro un baf torbador de verema
que m’omple el cup dels sentits i fermenta.

Voldria retre’m de bocaterrosa
davant l’allau que imponent s’esllavissa,
i fer-me glaç insensible per sempre!

Què et podré dir? No entendries la lluita.
Ni jo l’entenc! No mereixo estimar-te.
És un mal fat que m’acosta als teus braços
i amb mil indignes paranys me n’allunya.

9/7/08

Si jo no hagués nascut...

… tan sols deixo unes paraules de l’Eva Adell… massa belles per perdre’s entre la catosfera.

“Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d’aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.”

Laura Dalmau i Eva Adell




5/5/08

Dilluns de maig...


Com un llumí, l’amistat es valora amb els pèls actuals… I te n’adones amb el pas del temps, en aquest constant vaivé de sorra, que és fusta el que crema i no aquella llum que un dia et va fer sentir que no hi havia res trencat.

Però dissabte vaig veure de la capsa de llumins, un que desitjava viure de l’aire, que un cop el bufaves es tornava a encendre, esclatant en un somriure mòbil rere el fum, i en aquesta imatge vaig saber la quotidianitat de la teva amistat. Gràcies Nuri,,,


12/2/08

Fins demà...

Em vaig acomiadar fa tan sols un mes d’algú que sé que ja no veure més, malgrat compartim un mateix poble...

Ara les paraules desfilen pels meus versos sense trobar la serenitat en poder dir-te fins demà amb una bellesa fàcil, i malgrat saber que comences un viatge amb els sentiments encalmats, t’enyoro tenint-te al meu costat.







Elena, reviso emocions i confessions personals, i tot esdevé fermesa de saber el significat de la paraula amistat.
Aquí em tens... ja ho saps. I potser no és el millor lloc per deixar entreveure les meves emocions personals, però per darrere vegada (i prometo fer-ho sense tristesa) et dic un altre cop un etern “fins demà”.