31/10/07

Poetes catalans. Lluís Calvo.


POEMA TRANSCENDENT

Hi ha qui evita, com una pesta o un conjur,
l'excessiva transcendència del discurs:
el verb alat, la idea ignota
o, ras i curt,
tot allò que vagi més enllà
dels tràfecs quotidians.
N'hi ha, tanmateix, que diuen molt
-o poc- sense dir res.
Res a dir:
si diuen res.
Però n'hi ha també que ho afirmen
com un mèrit o una gràcia
en acord disminuït:
galls infatuats en el corral
de l'estupidesa i la buidor;
o, pitjor encara, intel·ligentment malignes
per quatre monedes rovellades
i una mica de brillantor a un ego trist.
El retaule podria titular-se
la ignorància és atrevida
o el modus vivendi de la inanitat:
condició postmoderna
amb la immanència del vent
que no destorba l'oïda,
o agitació d'àlbers rere la tanca
que és entrevista en el llindar
d'allò evident que mai no ho és.
Qui no mira més enllà
-o qui no veu més coses
en l'aparença del visible-
no pot dir-se, mai, poeta.
Allò senzill, altrament, sempre és
allò transcendent:
tothom pot veure-ho
si té els ulls de mirar.
O si captura, obsés,
la visió fugissera i resplendent.
Perquè mai s'ha de confondre
la pròpia incompetència
amb un cànon esbravat:
aquí, o a Sant Petersburg,
el vi dolent rebaixat amb gasosa
és beuratge peleón de quatre xavos.
I poca cosa més.
Així doncs, que cadascú es qualifiqui a si mateix
com més li plagui.
I que la mentida esdevingui el flagell
de la pròpia impotència.
Encara que això soni, d'entrada,
massa transcendent.

Lluís Calvo®

28/10/07

X Nit de Poesia

Dins el 7è Festival de poesia de Sant Cugat, el dissabte vam gaudir de la X Nit de Poesia escoltant la veu d'un excel·lent repartiment de poetes,

Carles Camps, Antonina Canyelles, Mireia Companys, Andreu Gomila, Jordi Julià i Ponç Pons

amb l'actuació musical de Maria del Mar Bonet i Manel Camp.



Però d’aquesta nit poètica n’extrec un delit, el meu propi, els versos del JORDI JULIÀ


Tortugues

Es feréstec i trist aquest so fosc:
les tortugues copulen al jardí.
S’escometen, i fugen, i s’atrapen,
intenten acoplar-se però els costa,
encara que la força dels seus gens,
un ímpetu ancestral que els crema endins,
desitja sobreviure-les, usar-les,
i els fa cremar la sang sota la closca.
L’escut del ventre topa amb la cuirassa,
i no es miren ni es troben la carn rèptil.
Fa soroll el plaer que els porta al risc
de quedar panxa enlaire i no tombar-se,
quietes i sense alè, cuites pel sol;
que el principi vital que mou l’espècie
ja s’ha perpetuat amb l’individu.
És feréstec i trist aquest so fosc,
com els crits i els gemecs que fa la nit.
Jordi Julià®

26/10/07

Premi de poesia Margarita Wirsing Bordas

Divendres al vespre s'han otorgat els Premis Literaris ÀNCORA , organitzats pel Setmanari ÀNCORA i tenen la col·laboració i patrocini de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, Obra Social Caixa Sabadell, Departament de Cultura de la Generalitat i Radio Sant Feliu.


El Premi de Poesia l'ha guanyat la barcelonina Lena Paüls, per l'obra Teló de fons. Dins d'aquesta mateixa categoria es van atorgar dos accèssits a Jesús Garcia Boadella per Vint-i-sis, i a Laura Dalmau Fernández per Rere la línia.


25/10/07

短歌



Si no et parlo
encara existeixo
perquè t’escolto.

Amollo cada mot viu
punt vulnerable obert.

22/10/07

Una finestra ...







Hi ha dies que romandries de cara a la finestra per tan sols escoltar la remor de les onades a l’aire i que el reflex del sol en el mar blau gris no et deixés veure més enllà. La meva ment creix, està arribant als seus límits, més enllà de mi. Si pogués escriure aquesta dualitat però el sentiment és dèbil i no m’omple la sang aquest matí de dilluns. S’enfronten l’egoisme i la complicitat com un fil a sostenir sense paret de color blanc. Ningú m’ha obert un llum encès fins tard ara que torna el fred.

19/10/07

Premis Literaris


La meva poesia s’inicia en un premi amb un recull de poemes de regust sensual, un accèssit pel Premi de Poesia Margarida Wirsing i Bordas de Sant Feliu de Guíxols...

Des de la Sala de Plens de l’Ajuntament...






Virginitat


Xucles els meus contorns
a banda i banda
amb el cos obscè,
usurpant les meves cames
més altes,
retrobant aigua d’olor
més enllà del desig
entre l’arrel desflorada.

Laura Dalmau (Barcelona, 1970)


17/10/07

Jocs de Guerra, cosa d’infants

El 26 d’octubre, a les 19:00h, a la Tecla Sala de l’Hospitalet del Llobregat

Presentació del llibre Jocs de Guerra, cosa d’infants

En aquest llibre s’han reunit les voluntats de diverses persones i entitats: Fundació Akwaba, Alícia Gili, Sílvia Romero i altres col·laboradors.
Un llibre on els protagonistes són els infants guerrers sense pilotes de drap per jugar de Bouaké.

Jocs de Guerra, cosa d’infants ens endinsa a un món desconegut de conflictes des de la infantesa, ple de poemes i d’històries que giravolten els sentiments propis perquè hi ha cops que ens oblidem del privilegi que tenim al poder escollir, tan sols això. Històries personals que m’han copsat més enllà de les paraules, per la senzillesa del saber sobreviure de la mentalitat humana, prioritats que van marcar un futur de nens i nenes esdevenint la mort o la vida a la terra; aquella terra vermellosa, cansada, que van llaurar les bales amb els sospirs oblidats dels nens de guerra.

Poema: Agafa-la!

...
Després d’una nit
en venia una altra:
amb un cop de peu
la pilota llançava
i s’abalançava
al damunt meu.
Jo era un joguina
que podia trencar:
Si se li esberlava
em podia canviar.
Al final vaig aprendre
que no podia escapar
que no havia sortida
per fugir d’allà.
Al final vaig aprendre
a jugar de nou
amb els fills que em naixien
sense saber com.
Jugava de dia,
plorava de nit,
i en l’entremig
només obeïa.

I ara esteu vosaltres
enlloc del meu sergent
i puc recuperar
la meva pilota.
Però ja no puc trobar
malgrat hi posi afany
aquells jocs innocents
de quan era infant.
...


El dia 26 d’octubre a la Tecla Sala de l’Hospitalet del Llobregat presentació del llibre per part de la Sílvia Romero amb lectures de Jordi Puerta Sardó i Mercè Rigo.



15/10/07

Poesies








Dies roses, sol d'infantesa,
oreig d'una cridòria amorosida
contagia un desig mímic
d'aromes d'un cançoner ingenu.





10/10/07

9/10/07

Una tremolor de petites veritats


El cos s’ofegava per la tremolor, resseguint-la. L’aire es va tornar tebi, vencent la voluntat de sobreposar-se davant aquell pensament confús. Va tancar els ulls per poder plorar, trasbalsada, agafant-se fort les cames sense poder escoltar la seva veu. Ell no s’atrevia a acaronar-la, no comprenia la seva reacció, encara era massa viu el deler vers aquell cos nu.

Era una tremolor de petites veritats. La Laura ho sabia, era plenament conscient. Les llàgrimes reeixien el silenci glaçant els seus mots en records que s’amagaven per la pròpia por. Havia vist la seva fugida.

Arraulida d’aquelles imatges, sense obrir els ulls, temptant aquell secret esberlat, va embolcallar-se de l’escalfor del seu company, encara íntima d’haver fet l’amor. La dolçor va recórrer la Laura entre llençols mullats, colpejant la fragilitat d’aquell amor.



8/10/07

Poesies

Hi ha versos que s’acaben sols
en un punt, en un indret precís.
Recapitular mots és fàcil
no cal explicar la nostra ambició,
tan sols molt aire fresc
per penetrar en els millors secrets.
Hi ha un perill: somiar de nit,
confondre poesia i sentiment,
i posar un rostre palpable a la pell.
La vida és massa incontrolable
fins i tot per a uns somnis de poeta.




3/10/07

La democràcia de la bellesa

La bellesa està condicionada a una dimensió social, cultural, no és una idea de perfecció sinó una percepció subjectiva. En la nostra història no hi ha existit cap estereotip de bellesa que s’hagi sostingut al llarg dels temps.

Comparteixo la condició de bellesa mitjançant la mirada i les emocions. I com cada cosa s'hi pren tot el temps que necessita, jo he entès que les persones som una suma de característiques que ens fan ser atractives als ulls de qui ens mira. Crec que hem de re-aprendre a mirar-nos més obertament, a fer de la bellesa una democràcia.

La bellesa esdevé com un aprenent de poeta, com una resposta enamorada, fins i tot de nosaltres mateixos.

1/10/07

Poesies

La golafreria em punxa la son
trampejant petits fulls en blanc
sense deixar bullir-me la sang,



aquesta que ara em recorre el cos nu
en contradiccions folles d’un autor.