Hi ha dies que romandries de cara a la finestra per tan sols escoltar la remor de les onades a l’aire i que el reflex del sol en el mar blau gris no et deixés veure més enllà. La meva ment creix, està arribant als seus límits, més enllà de mi. Si pogués escriure aquesta dualitat però el sentiment és dèbil i no m’omple la sang aquest matí de dilluns. S’enfronten l’egoisme i la complicitat com un fil a sostenir sense paret de color blanc. Ningú m’ha obert un llum encès fins tard ara que torna el fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada