19/5/09

Poesies




mostassa negre


Em pregunto per què tothom
se’m refusa,
entre les arrels erectes
d’una cuina quotidiana.
Tan sols vull inflar
l’aigua profunda
amb un gust de terres antigues,
d’hores grogues,
amb la taula parada.


17/5/09

Una canya i un quadern



escric pàgines en blanc per no haver de recitar in memoriam amb el so d’una pregària de fons. des del mirall on et naixia he vist la teva ànima massa neulida per abellir. he pressentit l’últim discurs entre tu i jo. si intento fer poesia la mort es folla vers el paper i cap el vespre, palpejant a les fosques, el meu cor es torna massa egoista per admetre un jo poètic

16/5/09

FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA

Amb l’edició d’aquest any el Festival Primavera Poètica de La Garriga celebra el seu cinquè aniversari.

Avui, a les 19,30h, a la Fundació Maurí:

Saps la terra on floreix el
llimoner?”


Amb el poeta i traductor Miquel Desclot. Una visita al moment més universal de la poesia italiana, a través de poemes de Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Michelangelo Buonarroti, i una visita addicional a la música dels polifonistes del segle XVI que van compondre madrigals diversos sobre alguns d’aquests poemes.



Fundació Mauri
c/Cardedeu, 17
La Garriga


14/5/09

Presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2008


Aquesta tarda, a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès (c/Canuda, 6, Barcelona), hi haurà l’Acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2008: Rebel·lió de la sal i El professor d'història.
Rebel·lió de la sal, Teresa Pascual, en poesia i El professor d'història, de Joan-Francesc Mira, en narrativa.



Lluïsa Julià parlarà sobre l'obra de Teresa Pascual:

"Rebel·lió de la sal es presenta com una interrogació sobre el dolor, ofereix una indagació de l'absència -"Qui sap l'itinerari / que seguirà aquest fred?"-, però el pessimisme adquireix una postura estoica, amb el guany de la sal, de la rebel·lió de la sal que al llarg del poemari esdevé element primigeni. Amb Rebel·lió de la sal Teresa Pascual publica el seu sisè llibre. El present lliurament respon principalment a la inflexió que la mort de la mare suposa de tallant, d'absència dolorosa, de necessitat de reflexió i de procés identitari que cal bastir de nou. La mort de la mare dóna raó d'alguns dels poemes més impactants; el dolor i el silenci de l'altra, amb poemes d'una tendresa commovedora com el tríptic Vindré demà, duen la poeta a l'alta expressió de l'inefable ("I aleshores adoro..." reprèn seguint Clarice Lispector), a l'emmudiment, al gest, a l'emoció. Al món de les imatges i les ombres, a l'opacitat, o a la llum socràtica." (Lluïsa Julià)


11/5/09

L'art en llenguatge

La poesia digital de Camille Utterbach esdevé amb el magnífic TEX RAIN, on l’espectador interactúa amb el llenguatge. Els participants juguen amb el seu cos i les lletres que cauen en forma de pluja. Aquestes lletres formen versos extrets del poema: “Talk, you” d’Evan Zimroth.




8/5/09

Charles Baudelaire

Tristeses de la lluna


Aquesta nit, la lluna somia amb més peresa;
tal com una bellesa que, entre coixins florits,
amb una mà distreta amanyagada amb tendresa
poc abans d'adormir-se el contorn dels seus pits,


sobre el dors setinat de suaus esfondrades,
es lliura moribunda a llargs defalliments,
i, en blanques visions, passeja les mirades
que pugen dins l'atzur com florals naixements.


Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,
deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,
un piadós poeta, que somiar no vol,


pren la pàl·lida perla dins la seva mà closa,
de reflex irisat com d'òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.


Les flors del mal

6/5/09

Una canya i un quadern

Els extrems debades poden arribar a tocar-se amb molta facilitat. He de fer un esforç per mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació. Encara que m’obligo a pensar en el present més immediat, creient que la llum del dia farà desaparèixer la tempesta, ben bé com un infant.

Ens hem convertit tots en experts a l’hora de no malmetre cap esperança.

3/5/09

Una canya i un quadern


Necessito el trencar de les onades, aquella humitat tèbia que s'insereix a la pell sense preguntar, silenciosament. Tu i jo, res més.

Demà no vull recordar els gestos sabuts, tan sols desdibuixar el perfil d'una ciutat, llunyana al soroll. Respirar breu. Sense crits. El tacte calent de la sorra que s'enfondra. Un moviment senzill.

No hi ha prou en tancar els ulls. Sé que puc trobar les teves sabates.