Ha arribat l’hora de marxar de la feina per uns dies i omplir d’empremtes la platja.
La setmana passada em vaig comprar el poemari
El desordre de les mans, de
Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el
no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.
En un article de la revista
Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.
Un llibre per rellegir de 42 poemes.
DeadlineSense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu
no queda mostassa o
la mongeta tendras'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius
marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè
tampoc nocal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.
Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.
