Poesies

Vicis afamegats


A prop dorm el meu secret
en veu baixa, rebregat de llençols.
Avanço confosa

per fidelitats masculines,
xopes de subtileses. Regalimo,
lasciva, més enllà del diàmetre
dels teus pits, aliens al neguit
de nits obagues de plaer.
I jo amb els sentits miops
sota una tarda d’estiu
cridaré al tacte del teu vestit
damunt les cuixes indòmites,
en tota la puresa del seu acte.

Un poema de "brisalls de mar"

camins

*

Ara,
que la raó
desmereix la tristesa
injusta de les nits
em nego a besar
la reclosa agonia
de la bruixa que viu
encadenada a mi
i al meu destí.

Mar

Poesies

Alça't al mirall

Les paraules creixen sense adonar-se’n,
s’afanyen com cucs temorosos, arrugats,
vers les cèl·lules desconcertades
encara dormides en una mena de dol,
per voler ser ànimes embellides de punt i seguit.
Arrosseguen relats sota un pseudònim
en majúscula –això sí, sempre mirant al melic.

Mentrestant t’enxamparà el mirall
ran de la llengua. A tu, sí, sense mi!
El dia lliscarà cenyit al cos impàvid.
No és fàcil ser viu entre mots d’astúcia.
Aquesta és la por que colpeja el full:
el ser immortal.

Poesies

Miro el dia, amb el cos perfumat de tu,
sense por, enfilant-se per la porta,
aquella que es va obrir sola, sense rellotges.
He reprès el caminar al costat de les petjades
sota l’esguard del teu desig, vora del mar,
mentre les onades acaronen el meu estimar.
Miro el dia, bategant el teu nom de tendresa,
definint el que va esdevenir un vint-i-tres d’abril
ple de somriures eterns escrits en l’aire
entre roses rivetejades de complicitat,
que van fer de sinònims un futur, el nostre.
Miro el dia i ressegueixo el gust de la teva pell
espirant un bell somni de sentits compartits.

Poesies

Futurejar

Futur perfet d’esdevenir sense límits,

d’acoblar un desig per guanyar

murmurant als llavis molls

somnis que encaixen en successió.

Un nou enginy, un primer esbós

suspès en una pista nítida, esdevenen

sorra blanca per trepollar

l’origen d’un rumb predisposat

a tastar el nostre alfabet en verbs

de passat, present i futur.

No és massa tard, avui.

Ets veritat. Ets estimar.

Poesies

La són que no conec

La són és esquerpa, no desitja ser més.
Tot es deforma sota la pell,
d’un rostre que es trenca
encaputxant-se de fosc.
Les parpelles l’esperen hipnotitzades
com rellotges antics de pedra,
tancant les veus que ressonen
en una nuesa desclosa, sense respir.
Ha arrencat els llençols amb la mà
enredats en malsons que li pertanyen,
enemics que ha forjat sense plomes.
La són és esquerpa,
no diu ni una paraula.
Grollera, avorrida,
fins el cor se l’indigesta.

I amb tot, no n’és més feliç.

Poesies

Un poema de follia

Construint vocals en llepar-me
devoraràs tipografies al meu ventre,
dissoltes en suor de contenció gramàtica
pel bransoleig de múltiples orgasmes,
transgredint un nom, el meu nom: Laura.

Poesies

Lluny de la ciutat

No sé què fer dels ulls clucs,
aterrits cerquen l’ombra del xiprer,
somnàmbuls preguen dissoldre’s en l’aire.
Les paraules s’han convertit en botxins,
d’un viatge a on no volia anar.
Les arrels ja no tenen respiració,
han emergit entre camps de flors.

A l’altre costat, la riba és estreta,
la passarel·la punxeguda he travessat,
on el temps exerceix el seu coratge
decidint quan és de dia i de nit.
Passo els meus dits pel fullatge
somiant un desig jove de llibertat.
La rosada ja em regalima per les mans
assenyalant-me el camí de la terra sagrada.
Res de mi ha sobreviscut del pas,
una veu forta ara em descobreix.

Miro la pluja i no em glaça el cos.
Miro el cos i no perd l’escalfor dels records.
He tornat a casa, conciliada amb les meves passes.

La fotografia és un art a l’instant

Una imatge en blanc i negre, d’una ombra quasi violenta, que et convida a formar-hi part, entre el color de la llum i un breu instant de temps.
En el primer moment la retina capta una imatge passiva, però aquesta fotografia d’Equinozio ràpidament esdevé en un sentit més ampli, plena de quotidianitat.

Com pot aquesta fotografia suggerir-me tantes coses?

Poesies

Benvinguda incertesa

La incertesa em xiuxiueja trasbalsada
dos cops al mes, sempre en dissabte,
sense gosar tocar la meva ànima
ondulant, massa dòcil, delicada.
Com m’agradaria creure en el seu amor.
Agafant-li tan sols la cintura per caminar,
flairaré el seu alè femení, somiador,
aquella sospira que em recorda que és ser estimada.
Com m’agradaria concebre-la sense rostre.
Batec rere batec, de mirada dolça,
m’ha arrossegat en una sola direcció
als seus braços, cega d’un desig d’espectador.
Canviarà la veu, esdevenint desitjable,
les paraules vacil·laran intel·ligibles
amb aromes d’essències, de mans plenes,
preses per una por que esclata a l’escalfor.

La incertesa em xiuxiueja, aquest cop fugint,




no hi ha res a fer, s’ha consumit.

Engelosida s’ha endut el temps
i amb ell, mossecs de bells somnis fidels.