Poesies

Alça't al mirall

Les paraules creixen sense adonar-se’n,
s’afanyen com cucs temorosos, arrugats,
vers les cèl·lules desconcertades
encara dormides en una mena de dol,
per voler ser ànimes embellides de punt i seguit.
Arrosseguen relats sota un pseudònim
en majúscula –això sí, sempre mirant al melic.

Mentrestant t’enxamparà el mirall
ran de la llengua. A tu, sí, sense mi!
El dia lliscarà cenyit al cos impàvid.
No és fàcil ser viu entre mots d’astúcia.
Aquesta és la por que colpeja el full:
el ser immortal.