Màrius Serra a l'Òmnium Cultura

9è Festival de Poesia de Sant Cugat

Sessions poètiques al Museu i al Terra Dolça

Dins del IX Festival de Poesia de Sant Cugat, veniu a gaudir del "Nocturn per a cinc veus", amb Lluís Calvo, Jordi Julià, Sònia Moll, Víctor Obiols i David Mengual al contrabaix.

Nocturn per a cinc veus
Espai gastronòmic i cultural Terra Dolça
c. Enric Granados, 8
Sant Cugat del Vallès
Coordina: Francesc Parcerisas

Foto: Localpres

Poetes catalans. Isidre Martínez Marzo

He conegut (en present) la poesia de Isidre Martínez Marzo, on Jordi Julià la definia en el llibre Modernitat del món fungible com “aquesta brevetat es torna densitat simbòlica que desencadena una meditació metafísica, molt més lligada amb aquesta idea de desencís i desordre humà que unifica el pensament de tota la generació...”

Elegia secreta

Se’m fa difícil la paraula sempre.

En el deure en què visc començaria

a callar-me el lament de ser resposta

a la nova pregunta que debades

interroga la meua controvèrsia.

Voler tornar, i no saber per què.

En aquest poema d' Hostes (2006), la inquietud es transmet intacta al lector.

Els interrogants en el poemari creixen. Uns autèntics versos per llegir.

Hostes
EDICIONS PROA

Col·lecció: "Óssa Menor", 279

Modernitat de món fungible. Jordi Julià

(...)
Darrere cada reflexió, com acabem de veure, hi ha l'aprofitament d'un pensament passat que serveix de punt de partida per abundar-hi, i en tot cas reafirmar-lo, reformular-lo, o distanciar-se'n, i és per això que el terme realisme reflexiu em sembla una bona descripció del nou corrent de la lírica del tercer mil·lenni.

Una bona mostra d'aquest realisme reflexiu, el trobem en molts dels poemes d'Encara una olor (2003), de Joan-Elies Adell.

Sempre he sospitat del llenguatge.
De la fragilitat en què
m'acull. Passo hores fent de tafaner
per aquesta estranya quietud.
La seua llum és invisible.
Intento traçar el pas que m'encamine
d'una paraula equívoca a la seua
percepció. Poc importa si no
ho aconsegueixo. Escriure un poema,
per a mi, només significa en cada cas
la necessitat d'una tria
elemental ben cenyida a la confusió
amb què em mostro. Dibuixar la constància
d'una mirada que és ombra i neguit.
Acostumat a no entendre
en què consisteixen les línies
divisòries, m'apresso a fer
el llistat de totes les coses
que m'incomoden. Deixo al meu darrere,
amb tot, massa restes sòlides
que acabaran florint. Em limito
a mirar-les i els dono calor.
És la meua simple funció. Escrutar
aquestes mans que saben pujar les parets
mestres a cada frase. És en última
instància que el sentit arriba.

(...)
No fa altra cosa que expressar el misteri de la creació lingüística, però des de la distància de la incomprensió, no estrictament de l'origen inconegut d'aquest acte que funda del no-res, sinó també del propi llenguatge i, en definitiva, de l'individu.




Modernitat del món fungible. Jordi Julià
Angle Editorial. 2006