Carn de desgràcia de Sebastià Alzamora

[...] Crim de sang és una novel·la molt hàbil, en diversos sentits. Tracta de la pulsió del mal, que tots duem dins; el mal que de vegades pot trigar tota una vida a no manifestar-se i que altres vegades, en canvi, esclata de cop i no repara en la carn de desgràcia que va fent. Tracta, també, del fanatisme: el religiós, per exemple, que va de l'acriticisme de la mare del pare Darder al fanatisme patològic del bisbe Perugorría; però també, com és obvi, del fanatisme ideològic, la forma més depravada del qual és Escorza. Alzamora ens ofereix unes pàgines magnífiques de reflexió sobre els monstres, perquè “el mal té, en la monstruositat, una de les seves formes d'expressió preferents”. [...] Crítica de JORDI LLAVINA

Crim de sang
Autor: Sebastià Alzamora
Premi Sant Jordi
Editorial: Proa
Barcelona, 2012
Pàgines: 280

Sempre Vinyoli per Jordi Llavina

Vinyoli. He obert, com faig tan sovint, un llibre de Joan Vinyoli, el meu poeta català de referència. Cap al final de la seva vida, va escriure un vers que diu “tocar una roca amb molsa consola”. A mi em consola tocar un llibre seu, i per això en tinc tants, entre primeres edicions, edicions més recents, obres completes...
L’obra que he obert és l’última que va publicar, amb prou feines cinc mesos abans de morir: Passeig d’aniversari. A banda d’acariciar-la i de llegir-ne algun poema, hi ha una altra cosa que em consola: al colofó, s’informa que el llibre es va acabar de relligar “el dia 20 de juny de 1984”, avui mateix fa vint-i-set anys. Aquest és, ben clarament, un llibre de comiat, d’acabament, que arrenca amb aquella ampolleta de cianur que el protagonista del primer poema té “sempre al calaix, tocant a mà, desada, per si m’urgís d’usar-lo”. Però que acaba molt millor, de manera sorprenentment esperançadora, amb un poema de recapitulació en què apareix la “salamandra dels records, que tira bé”, en què el protagonista es descriu “com una golfa plena de mals endreços”... però resulta que, en aquesta “golfa”, algun dia hi va entrar algú; i, ah, renoi, a partir d’aquell dia —el dia de la il·luminació de la poesia, o de la il·luminació per la poesia— el jo que parla ens diu que va quedar-se cec amb tanta llum, “vident d’alguna cosa certa, certíssima: estel fix mirant-me fit en la foscor”. I llavors vénen els versos més bells del llibre, que, al meu entendre, és un llibre inferior a Domini màgic, l’anterior: “D’ençà d’aquell
excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si rocs, / en diamants; si didals, en campanes /tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavallets de fira, / en constel·lacions”. Aquest llibre es va acabar de relligar tal dia com avui de fa vint-i-set anys. Amb el mateix fil i la mateixa cola que es va relligar, es relliga també una etapa fonamental de la meva vida, que dura fins avui.

El dietari de Jordi Llavina. Tabac de Regalia. 23 de juny del 2011

Jordi Llavina & Àlex Susanna

Demà a les vuit del vespre, l'Àlex Susanna presentarà el llibre País de vent al restaurant MerCat (Plaça de l'Oli, 1) de Vilafranca.

País de vent, editat per Lleonard Muntaner, és el tercer llibre de poemes de Jordi Llavina, després de La corda del gronxador (2006) i Diari d'un setembrista (2007). Amb el seu títol original, Vigília de pleniluni, va guanyar l’edició de l’any passat del premi de poesia Vila de Martorell, que s’entrega pels volts de Sant Jordi. El seu títol definitiu, País de vent, és, en paraules del mateix autor, “deutor de la meva feina al Museu de la Vida Rural i de les meves estades reiterades a la Conca de Barberà”.


Us deixo un tast poètic:

El Nadal d’un vell, al bosc

Es recorda, de nen, desprendre amb cura
del sòl del bosc uns pans de molsa humida.
Mà sense sang, plana en la roca, jura
que un temps va viure i va sentir la terra.
Només un liquen insinua vida,
posa en la pedra un rovell de natura.
Ell frega un dit en l’eixuta pastura.
Hi ha un voltor, al cel: consira si és que aterra.
Torna la mà a abandonar-se, ferida.
Què pesa més que el cor, una desferra!


Pot ser un vespre deliciós entre les olors de cuina i els versos recitant...

Cicle literari: l'ou o la gallina?

Poetes-novel·listes: l'ou o la gallina
Plaer de llegir i de parlar-ne.

Confrontem escriptors que són alhora poetes i novel·listes per parlar de la convivència d'aquests dos gèneres aparentment tan oposats, dels seus processos creatius i alhora ens llegiran poemes i algun fragment de prosa per exemplifificar semblances o diferències.
Presentat per Jordi Llavina

1 de març
Miquel de Palol / Sebastià Alzamora
Hora: 19 h
Lloc: Sala Entresòl de La Pedrera
Entrada gratuïta
Places limitades

Cicle literari: l'ou o la gallina?

Poetes-novel·listes: l'ou o la gallina
Plaer de llegir i de parlar-ne.

Confrontem escriptors que són alhora poetes i novel•listes per parlar de la convivència d'aquests dos gèneres aparentment tan oposats, dels seus processos creatius i alhora ens llegiran poemes i algun fragment de prosa per exemplifificar semblances o diferències.

Presentat per Jordi Llavina

8 de febrer
Luisa Castro / David Castillo
Hora: 19 h
Lloc: Sala Entresòl de La Pedrera
Entrada gratuïta
Places limitades

Cicle literari: l'ou o la gallina?

Cicle literari. Poetes-novel·listes: l'ou o la gallina?

Plaer de llegir i de parlar-ne.

Confrontem escriptors que són alhora poetes i novel·listes per parlar de la convivència d'aquests dos gèneres aparentment tan oposats, dels seus processos creatius i alhora ens llegiran poemes i algun fragment de prosa per exemplifificar semblances o diferències.
Presentat per Jordi Llavina.

25 de gener
Antoni Marí / Rafael Argullol
Hora: 19 h
Lloc: Sala Entresòl de La Pedrera
Entrada gratuïta
Places limitades

Lúltima Troballa de Jordi Llavina

Poetes catalans. Jordi Llavina

CEGUESA

El cec llegeix amb la punta dels dits.
Ho fa passant la pell damunt la pell
gravada de les pàgines.
Com Goethe,
jo ara voldria comptar hexàmetres
damunt l'esquena de la meva amant.
Ser cos que escriu amb la punta dels dits.
Tornar a sentir un cop més
el seu cos despullat.
El pit, la boca, el cul,
la pell esborronada,
aquelles cames plenes
i els cabells que no pesen, arrissats.

Però ella ja no hi és, i jo no hi veig.
Quina despulla, el cos, quan no s'estima!
Fa com la mà del cec,
que, en una plana llisa, ignora,
primer, i després
s'enyora.


Jordi Llavina. (2007) Diari d'un setembrista. Bromera Poesia

S'acosta el mar

A partir de les 8 del vespre, es presenta al Museu de la Vida Rural l'obra lírica completa (fins al moment) d'en Carles Duarte i Montserrat: S'acosta el mar (Poesia 1984-2009).

Col·loqui sobre Cinema: ficció o realitat

Avui el Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí, organitza una xerrada sobre cinema a partir de dos quarts de vuit de la tarda. Els protagonistes del col·loqui seran Jaume Roures, fundador de la productora Mediapro, i Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. L’acte serà presentat pel poeta i escriptor Jordi Llavina.

La xerrada, sota el lema Cinema: ficció o realitat, versarà sobre la possibilitat de fer produccions de qualitat, amb base històrica, i que siguin comercialment rendibles. A l’hora d’afrontar una pel·lícula basada en la història els productors poden optar per vàries possibilitats.

En un extrem hi tindríem un documental, estricte i rigorós, però sense concessions a l’amenitat, i en l’altre hi trobaríem les produccions en què l’espectacularitat i la ficció passen per sobre de la veracitat. El dilema sobre el que debatran els convidats és si es pot arribar a crear un producte cinematogràfic que reuneixi les dues qualitats: amenitat i rigor històric. Fins a quin punt es pot imbricar una trama de ficció dins un context i una realitat històrica sense que se’n ressenteixin ni la veracitat ni l’atractiu?

Jaume Roures, fundador de Mediapro, té llarga experiència al món de la comunicació. Entre d’altres, va ser un dels responsables del naixement i creixement de Televisió de Catalunya. Des de Mediapro s’han produït pel·lícules amb base històrica, com Salvador, dirigida per Manuel Huerga i basada en el cas de Salvador Puig Antich, o la de propera producció Las madres de Elna, del mateix director, basada en la història de la infermera Elizabeth Eidenbenz, que va aconseguir que 597 dones del camp de concentració d’Argelès-Sur-Mer poguessin donar a llum en una maternitat suïssa.

Andreu Mayayo i Artal és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Nascut a Montblanc, Conca de Barberà, l’any 1959 i gran coneixedor del món del cinema, ha dedicat la major part de la seva recerca professional al món rural, als moviments socials i a la transició política. Va ser alcalde de Montblanc i és, actualment, vicedirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI).

Jordi Llavina©

Un llibre d'en Llavina: Londres nevat

Els contes del recull Londres nevat mostren la predilecció de Jordi Llavina per xuclar de les fons de la poesia i convertir els personatges de cada conte no en moralitzants sinó en persones que escorcollen la nostra vida. Les descripcions són acurades, amb senzillesa i amb profunditat, en contemplació present. I que, fins i tot, et fan sortir del conte com en la bellísima descripció de l’anatomia i les olors corporals de la Marta a “Hand&Raquet”.

El mestratge de Jordi Llavina, prou reconegut, fa que les influències quedin hàbilment descobertes amb al·lusions de poetes com Donne, Manent, Frost, o escriptors com Sherwood Andreson o Hermann Hesse, fins aconseguir unes històries amb contingut inèdit; a través de les aportacions que l’autor va deixant en primera persona, com «Ara que el llibre que tens a les mans, amable lector, arriba a la fi».

Londres nevat són referents al temps, als anys passats, a records perduts en un no res que sorgeixen com si les històries fossin part d’un present (però actuen en funció d’un passat i d’un futur immediat), del flux de consciència, com diu el propi Llavina «les mans del temps».

Els personatges són d’una mena molt especial, ja que alliberen en els seus comportaments les fantasies arrelades en el més profund de la seva vida subconscient. Aquests accepten aquest pas de temps com part d’un cicle natural, com la natura. La natura també juga un paper molt remarcable dins dels contes, com un personatge sense veu. Aquesta simbolitza el cicle de la vida, la impotència de l’individu davant del poder de la naturalesa, una lluita de dues voluntats: la natura i l’home. I la neu, relacionada amb el fred, com la inexorable continuïtat del temps.

Potser perquè es tracta de fer bullir les paraules, el recull de contes és irregular. Els cinc primers contes succeeixen en un escenari hivernal. En canvi, “El Branquilló del til·ler”, s’envolta de «dies de molta calor». En aquest relat excepcional, les dones prenen un protagonisme especial, capaces de commoure amb un jersei de llana vermell, amb els peus nus o per un record entendridor, i de glatir-ne al lector. Llavina ens atia amb les petites descripcions de les olors envers les dones, de l’aigua com a efecte essencial en el nostre cos i la natura que ens envolta, de la tendresa. Un conte, com “Hand&Raquet”, que es llegeix de la primera a l’última ratlla.

Us recomano la seva lectura mentre fumeja un bon te.

Museu de la Vida Rural

Aquest dissabte les paraules poètiques en forma de façana, aniran al voltant de l’art de les llavors:

alambí
rabasta
falç
volant

Aquestes paraules de la vida rural formen part de la façana del nou edifici adjacent del Museu de la Vida Rural de L’Espluga del Francolí, on és reverbera la llum.

El nou edifici, dissenyat per l’arquitecte Dani Freixes, simula un contenidor, representant aquest allunyament del món rural i llur respecte, tan palès a la nostra actualitat.
A l’entrada de l’edifici ens trobem una gran finestra al sostre que fa d’aparador d’unes grans forques de fusta penjades, com si aquella imatge oscil·lant formés part del tot i del res.


És un museu per passejar-se entre les eines del món rural, per visurar la premsa de raïm i el molí d’oli; per observar amb deteniment els vídeos didàctics que representen d’on surten els fruits de la terra; per gaudir dels jocs d’objectes en el pas del temps; i sobretot no us heu de perdre un vídeo excel·lent d’imatges i continguts sobre El blat, la vinya, l’olivera. El trobareu a la primera planta de l'edifici històric.

Tot un gran homenatge al món rural per poder aprendre sense pressa.

Recital poètic a Girona

El Festival de Poesia de Girona, en la seva 14a edició, inclou diverses trobades de «poesia dialogada», entre els autors Jordi Llavina i Ricard Garcia (30 de setembre) i Vinyet Panyella i Mireia Vidal-Conte (7 d'octubre), a la Casa de Cultura de Girona.

Nit de Poesia & Jazz a la Diada

Recital de POESIA a les 21h a càrrec dels poetes Jordi Llavina i Laia Noguera, i música amb el grup Song Book, integrat pel llavanerenc Pep Rius (contrabaix), Piero Cozzi (saxo) i Kike Angulo (guitarra).

Lloc: Sala d'exposicions del Casal de Llavaneres
Organitza: Joan Calsapeu, amb el suport de la Regidoria de Cultura i d´El Casal de Llavaneres

Dimarts 26 d’agost

Fa una setmana que el sol surt mandrós com si el mar s’alcés en una hora ataronjada. Jo crec que no vol despendre’s d’aquest estiu de dies llargs.
Et venen ganes de mandrejar, com ell, entre pàgines de poesia llegint en Jordi Llavina amb llums de caves.L’autor ha publicat el seu últim llibre NINGU HA ESCOMBRAT LES FULLES (Ara Llibres, 2008), contes d’un poeta. Us deixo un post del Ricard Garcia sobre aquest llibre de contes.

EL GLAÇ

Hi ha aquella part de tu
en què el glaç pot durar
ben bé fins al migdia.
De vegades, segons
com bufa el vent o pinta
el dia, no s’acaba
de fondre en la intempèrie
de l’obaga de l’ànima,
en els sembrats de l’ombra,
i l’aigua d’una matinada
troba en el vidre no desfet
una prima estructura,
un agafall lleuger.
A mesura que es glaça,
l’aigua recent enclou
la forma vella i fa
més gran el glaç, així
com la terra, dins l’ombra, colga
una àmfora i en protegeix el cos
amb una crosta espessa i verrucosa.
Al bo de juliol,
la tomaquera enfiladissa
es va agafant, per tal de créixer,
a uns esquelets de canya
plantats ben drets
en la terra tova de l’hort.
I la mà de l’amant,
com un parany, es tanca,
en el son, sota la presa indefensa
del pit nu de la noia
-quan la pell adormida de la mà,
havent fins l’endemà suspès el tacte,
encara ni tan sols pressent el glaç
en el tou pres de la carn que respira.

Jordi Llavina
La corda del gronxador. Proa.

Dietari Jordi Llavina

L’altre dia conversant amb una persona, sobre els poetes i la meva ànsia tossuda per aprendre, em deia: -I no has pensat que potser no tots tenen alguna cosa a ensenyar-te?
I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.

I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.

Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:

Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.

Poetes catalans. Jordi Llavina.

Un premi ple de versos del Jordi LLavina en el seu llibre DIARI D'UN SETEMBRISTA... la resta la trobareu des del blog de Castells de cartes.

Un poemari per no deixar de llegir-lo...

LA MADURESA

Avui potser s'estimaran

seguint, metòdics, l'exercici

d'una passió que encara no minva.

Els braços són més plens;

la pell té en algun punt -temples i mans-

una qualitat de fibra de vidre;

les ulleres, sota els ulls que claudiquen,

semblen les marques que deixa un dit gros,

entintat i àgraf, en un paper;

un borrissol morbós els sembra carbonissa

a l'esquena i al cul, que ni amb navalla

ni amb cera candent ja no es cuiden

d'arranar.

L'esperma ha quedat

assolada dins la petxina

de la dona, que un fill perdut

va tornar eixorca -ara, celler

sense gota de vi, només

humitats d'ell a les parets,

fosforescència de glaç

a la carn de dins.

Acomplert l'amor

(o en'cabat de fer-ho), ella inquirirà

si ell encara pot dir que se l'estima

(no diu ¿m'estimes?: fa servir

un gir molt complicat i temorós).

Abans de girar-se d'esquena,

ell pronuncia dues frases

tot reprimint un rot de ceba

i just abans d'enfilar els roncs tenors:

Ara tinc massa son. Demà en parlem.

No du pijama. Dorm sempre arrupit

i té els peus freds, de planes ulcerades.

Mai no es renta -en'cabat- la pell del ventre

ni s'eixuga el pèl moll. Ben just si pensa

a encaixar-se dins la boca la fèrula

de descàrrega (a la nit, els queixals

no deixen, com els corcs, de rosegar),

que li estructura el que no diu

i el que deixa de dir.