Poesia d'Anne Sexton

Traducció de Montserrat Abelló



Mentre sestejava amb Linda

Sota la vànova encoixinada rosa
et prenc el pols que et compta la sang.
Penso que a fora els boscos
estan condormits,
l'estiu els ha deixat
com un munt de llibres rere un aiguat
abandonats com les promeses que mai no compleixo.
A la dreta, el pi nan
s'espera com la tenda de fruita
que exhibeix poms de bròquils ufanosos.

Guaitem el vent des d'aquest llit quadrat
et premo amb l'índex
mig en broma, mig espantada
la piga bruna
sota l'ull esquerre, que heretares
de la meva galta dreta: lloc de perill
on un cuc embruixat ens anà menjant l'ànima
en busca de bellesa. Filla meva, des del juliol
les fulles s'alimenten
secretament d'un toll amb tint de bleda rave.

I de vegades són d'un verd militar
amb troncs tan molls com botes de caçadors,
fustigats pel vent, nets
com un hule. No,
el vent no ha deixat l'oceà.
Sí, cridava a la teva cambra com un llop
i la cua de cavall et feia mal. D'això ja fa molt temps.
El vent agitava la marea com una dona
moribunda. Ella no volia dormir i
s'hi rebolcà tota la nit, amb grunys i sospirs.

Estimada, la vida no és a les meves mans;
la vida amb els seus canvis terribles
t'arrabassarà, bombes o glàndules,
el fill que tens
al pit, la teva casa en el teu terreny.
A fora el dolç-amarg esdevé taronja.
Abans de morir, la mare i jo collíem aquelles branques
gruixudes, i trobàvem mugrons de taronja
sobre els brins de filferro grisos.

Netejàvem el bosc, guaríem arbres mutilats.
Els teus peus em fan cloc, cloc a l'esquena
i et xiuxiueges coses. Nena,
què és el que desitges? ¿Quin pacte
és el que fas?
Quina rateta et corre pels ulls? ¿Quina arca
puc omplir-te quan el món embogeix?

Els boscos són sota-aigua amb algues que es remouen
en la marea; bedolls com peixos zebra
passen rabent tots junts.
Filla no et puc prometre que obtindràs el que desitges.
No et puc prometre gaire.
T'ofereixo les imatges que conec.
Jeu quieta amb mi i observa.
Un faisà passa
com si fos una foca, l'estiren pel collar blanc
i gruixut damunt l'humus. S'exhibeix
com un pallasso. Arrossega una ploma beix que arrabassà,
fa temps, del barret d'una senyora vella.
Riem i toquem.
Et prometo amor. Això el temps no s'ho endurà.

Anne Sexton, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, Ausa, Sabadell, 1993, p. 131-133

La poesia de Jüri Talvet

DONDE HABITA LA MEMORIA

El papel es tan sólo aire con bordes
que se empapa de todas las palabras
no es mucho más seguro ni más frágil
que una vieja pizarra o una pantalla
saturada de nervios electrónicos.
El viento abrió de un soplo la ventana.
¿De quién era la mano ingrávida que acarició
los cabellos de un niño que dormía?
¿De qué estremecidas frondas
de qué gotitas de niebla en los labios
de qué clamor de hierba fue compuesto
el cantar de los cantares?

Tras un muro levantado con papel
con falsos nervios y pizarra
(¿te atreves?) habita la memoria
(¿has empezado a planear tu huida
tal vez tu retorno?) guarda
los olvidos y de paso perdónate
las incertidumbres que has tenido hoy.



Jüri Talvel. (2010) Del sueño, de la nieve (Antología 2001-2009). Ediciones de Poesía Olifante
Traducción por Albert Lázaro-Tinaut

Presentació: Banalitats

Us convido des del blog, a la presentació del llibre de poesia Banalitats, del poeta eslovè Brane Mozetic, editat a Jardins de Samarcanda, d’Eumo Editorial.

“Brane Mozetic (Ljubljana, 1958) soscava a Banalitats els fonaments de la seva pròpia revolta. La recerca d'un amor físic sense frens descompon la percepció del poeta en una consciència lúcida i en un cos sense capacitat d'emocions. Com unir-los? Com evitar que el plaer es converteixi en una altra classe d'uniforme? Al final, queda només la tossuda presència d'un jo que anota, insubornable, tot allò que hi ha hagut. I reivindica amb la força d'una declaració política tot allò que suposadament no és digned'existir. La banalitat de la vida és travessada per instants ínfims que es graven a la ment amb nitidesa fotogràfica. Encara que hagi conservat la imatge, ha perdut el món al qual pertany. Els versos durs de Mozetic ens diuen que tot és efímer.”

En l'acte hi prendrà part l'escriptora Simona Škrabec (traductora de l'obra), el poeta Víctor Obiols i l'actriu Montse Vellvehí, que llegirà una selecció de poemes.


Llibreria Catalònia
Ronda Sant Pere, 3
Barcelona

Poetes quebequesos. Hélène Dorion

Els corredors del temps

Ja no ets del tot aquí
desapareixes
lentament en mi
el temps ja no vol dir la vida

La meva mort serà semblant
a totes les altres
que sotraguen i són indiferents
per massa lluny de vegades

*

La inscripció en color, aquell dia:
vint-i-nou anys s'escriuen bé.

No oblido pas que la vetlla
m'havies arrencat l'emoció
d'estimar-te no oblido pas
aquests morts -vindré
potser potser no.

*

El cantó ja no és més
que un altre cantó de carrer
des que has deixat d'aparèixer-hi
per trobar-me

La terra gira
encara sense tu
el sol s'alça
escorcolla els ossos
i la vida torna a la càrrega.

*

Estens la mà
cap a mi que voldria emportar-la
tan lluny que ja res no existiria
dins aquesta mà sinó la meva

Cerco el gest que serà un camí.

T'hauria preguntat com
i on la vida
dintre teu
si hagués pogut retenir la línia
que ha tallat

Poetes quebequesos. France Théoret

FRANCE THÉORET nascuda a Montréal, va ser membre del comitè de direcció de La Barre du Jour, va participar en la creació de la revista femenina Les Têtes de pioche i de la revista de crítica Spirale. Les seves primeres obres estan reunides sota el títol Bloody Mary, a l'editorial Typo. La seva poesia se situa en la confluència de la prosa i de la poesia, de la reflexió i de la lírica.

Qui pot rebre mots, veritables crides i llàgrimes tornades com si la intel·ligència hi fos? Existeixo fora de temps, fora de lloc, presa en el pes del cos, escrita per sempre a la bestreta, esclatada, dividia entre un deliri poderós i una raó emblemàtica. Però oblidaré, en forma de dol. La salvatgeria de l'espècia és ben bé la meva. És la meva veu ronca i lenta. Vivisecció de llengua, l'equilibri com a harmonia per sempre perduda, nostàlgia totalment femenina. Som al món, sóc terrestre. La gravitació no és l'única llei. Neixo de les energies incessantment recomençades.

Poetes francesos. Aurélie Nemours

La mateixa Aurélie Nemours va dir "A partir d'un cert estat de llibertat, l'art pot existir. I aquesta llibertat no s'obté a través de la raó. La raó és terriblement limitada. Cal arribar a què la llibertat es dirigeixi a l'interior del quadre, ha de ser energia pura i llibertat, i res més, el quadre ha de ser foc... perquè allò a què ens sentim lligats és minúscul".

aquest univers de badies de cercles d'ondes

cet univers de baies de cercles d'ondes
de rotarion de l'onde
de droites à rédoudre
l'incommensurable point de l'architecte
à l'écoute d'un état de veille
emprunter le chemin de ronde
climat de prunelles de paumes et de voix
si l'ont était sans peur
on atteindrait le paradoxe de la nuit
l'endroit de l'apparence
peur de l'herbe peur imaginaire peur impie

Oscil·latori
Traducció d'Anna Montero

Kosmopolis 2008

Nou poemes, nou escenaris.

I un sol poeta: el mític John Giorno, una de les figures claus del performance i la poesia contemporània nordamericana.

Nine Poems in Basilicata, és un llibre audiovisual que un pot llegir sencer o per capítols i que encara no ha deixat d'escriure's. Es tracta d'una confrontació visual entre la veu i el missatge de Giorno i els paisatges del sud d'Itàlia, d'on procedeix la família del poeta.


DIGUES NO ALS VALORS FAMILIARS
JUST SAY NO TO FAMILY VALUES
John Giorno


(...)
Fes-ho
amb qui
vulguis,
el que
vulguis
tant de temps com vulguis,
a qualsevol lloc,
a qualsevol lloc,
quan sigui possible
i intenta ser prudent;
en una situació
en què
t'has de deixar anardel tot
més enllà de l'imaginable.

Gola amb gust de cony
i gebre de cigarreta,
aquell terra
faria malbé
una mopa,
és la reina
de l'èxtasi;
llum al cor,
que puja
als teus ulls
per un canal cristal·lí
i surt
pescant
el món amb compassió.
(...)


Dimecres 22 Octubre, a les 20:55
Canal Alfa, el primer canal experimental de televisió inspirat en la literatura.

Poetes estonians. Jüri Talvet

Gràcies a l’Albert Lázaro Tinaut, traductor del llibre ELEGÍA ESTONIA Y OTROS POEMAS (Ed. Llambert Palmart), hem descobert en Jüri Talvet, un poeta estonià catedràtic de Literatura Universal a la Universitat de Tartu.
Jüri Talvet ha traduït a l'estonià autors com Gabriel García Márquez, Calderón de la Barca, Quevedo, Vicente Aleixandre, Salvador Espriu, entre d’altres.

En els versos d'aquest poemari trobem imatges d’Europa plenes de reivindicació positiva, de lluita poètica per recuperar tot allò que som nosaltres, la nostra pròpia història, l’essència de la vida humana.
Us deixo un poema ple de sentit, de bellesa, i amb aquesta veu en off que dictamina el pensament.




MI VIDA CON EL RUIDO

Es cierto que dicen: “No tienen sentido ni profundidad”.
(Como si el tener ruido diera derecho
A poder comer el pan de cada día.)

Tan sólo tiene ruido, unas bocas
Enfrentadas a guiños, dientes claros
Que se fulminan entre sí.

Nosotros, los profundos, encerramos
En el silencio imperturbable del ataúd los pensamientos.

La risa clara de ellos, el martilleo intenso
De sus voces derriban las paredes, penetran
Cualquier hueso que aún tenga algún hálito de vida.
(Los huele cada insecto, cada árbol.)

Nosotros trabajamos para ganarnos el amor.

Ellos aman, aún sin trabajar, y se alegran.

Nosotros querríamos impregnarlos de profundidad,
Hacer que fueran buenos.


Nosotros sí somo buenos, a partir de la oscuridad del pozo,
Dicen ellos.

En otoño un viento displicente limpia los rostros de unos y otros.
Hasta el día de nuestra muerte no sabremos
Quién debía rendirse a quién con gratitud y encomio.






Tan sols espero que esdevingui el dia en que Albert Lázaro Tinaut (Casa de l’Est) ens tradueixi aquests versos al català i ens puguem impregnar de la bellesa d’ambdós idiomes.

Paris

Records d’un Paris a tocar de puntetes… dels carrers de Montmartre plens de quotidianitat i de poesia bohèmia, du crêpe de chocolat avec de banane de la Rue de l’Harpe, de la bellesa de la Place du Marché Sainte Catherine, de l’impressionisme del Museau d’Orsay, de l’arrodoniment de la erra, del passeig per Le Marais, prop de la sinagoga i de les pastisseries de dolços de colors, de les façanes antigues i l’espectacle dels concerts per la nit per la Fête de la musique de Paris.

Paris de dia.



Paris de nit.



I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.

Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)

Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.

Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.


Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.


Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.


Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres

Poetes anglesos. William Shakespeare

Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.

Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.

Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.

És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.

Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva

Poetes de parla francesa. Henri Michaux

LE VENT
Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.



El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.



La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo

Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.

Poeta nord-americà. Paul auster.

Paul Auster (Newark, Nova Jersey,1947).

Us deixo el Paul Auster poeta, un dels referents de la literatura nord-americana contemporània, i pintures a partir de poemes del seu llibre Desaparicions (aquesta és la part positiva de la Catosfera...).



Un poema rellegit, i com un mag em trec el barret i les mànigues. Sense paraules.
...

Fore-shadows

Et respiro.

Amb mi t'assossegues de mi.

T'atordeixo sota la influència

d'una llum fraternal.

Et nodreixo

fins a les escorrialles del desastre.

El cel penja un estel errant

al meu pit. Veig el vent

com un testimoni, la nit imperiosa

que va eclipsar-se

en un laberint de roures,

la distància.

T'obsedeixo

fins a vorejar el sofriment.

Et xuclo la força.

Et desafio,

et deïfico

a no res i

a ningú,

esdevinc

l'imprescindible i més violent

hereu teu.

Poetes actuals. Nicole Brossard

EGO

l'època ens ocupa a estimar
el cos i els seus olis, capricis exigents
disciplines suaus
per sostreure'ns a la brutalitat
la fatiga en diversos graus convé saber
si morir és un cúmul
de circumstàncies o de personalitat
ben gravat en el relleu del jo

EGO

l'époque nous occupe à aimer
le corps et ses huiles, des caprices exigeants
des disciplines douces
pour nous soustraire à la brutalité
la fatigue à des degrés divers il est bon de savoir
si mourir est un concours
de circonstances ou de personnalité
bien gravé dans le relief du moi

Adrienne Rich

A una poeta

El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rere els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l'hivern bloquejada la vida
t'embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols

mentre rasques l'ou enganxar al plat
ressec de l'infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago
i molt em temo que deixaràs d'existir
abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d'idees

perquè no ets suïcida
però ningú d'això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor

No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol




Trad. Montserrat Abelló, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX

Poetes de l'actualitat

NICOLE BROSSARD: POESIA I VIDA

De vegades llegim i ens trobem una sorpresa per als amants de la poesia, i podem ocupar aquests marges que ens resten del llarg del dia.

Una escriptora canadenca, Nicole Brossard, de versos femenins, plàstics, fins el punt de dibuixar-se sols damunt la sensualitat. Els seus poemes esdevenen moviment d’art visual, obrint perspectives a un joc lingüístic entre escriptora i lector.

DEMÀ
perquè el cos és dòcil
me'l sento bé damunt la teva pell
l'any que ve encara existeixo
juliol i abraçades perquè escolto
els mots alhora que la resposta
els meus llavis són intransigents
assenyalo els mots vius
no amollo l'abraçada
plena de conclusions terribles
vetllo sota els estels
amovible en l'oxigen
fervor durant molt de temps

Nicole Brossard