Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.
El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.
La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo
Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.
2 comentaris:
Magnífic fragment! Com es nota que has estat a França...! Encara que, per ser precisos, Michaux era belga, tot i que els francesos s'ho fan seu (amb certa raó). Un belga, però, s'enfadaria força si veiés que l'inclous entre els poetes francesos. Coses de les fronteres, gairebé sempre inútils i sovint un gran destorb per a la difusió de la cultura. M'has d'explicar les teves experiències parisenques...
Sí, tens tota la raó Albert. Henry Michaux va nèixer a Namur però nacionalitzat francès... suposo que per qüestions polítiques de l’època.
Així que, com dius tu, perquè ningú es confongui de bandera el posarem com a poeta de parla francesa.
I per Montmartre vam trobar una llibreria encantadora, entre escales i cases antigues, pintures i vinyes franceses, que hi havia POESIA francesa i molts autors traduïts... un barri que em va fascinar.
Publica un comentari a l'entrada