Com si fos borda...
Com si fos borda
pretenen dar-me pares
d'una altra llengua.
©Joana Raspall
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
11/9/08
10/9/08
Una reflexió després d'ahir
Quina sort haver viscut tan aprop allò que havia d'oblidar.
I com puc enfadar-me amb la bellesa quan puc alçar els ulls com una fada entremaliada?
Sí, hauria d'oblidar, però llavors no seria jo. Aquest jo poètic que parla de si mateix entre paraules i amb una sola llengua. Aquesta que ha bescanviat lligams i plaers immutables...
Quina sort que les paraules i les imatges no hagin perdut el seu sentit.
14/7/08
14 de juliol
Per segon any consecutiu celebro aquest dia en el blog, aquests deu anys d’un catorze de juliol amb un petit fragment de la meva consciència.
—Possible diagnosi d’Esclerosi Múltiple.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
8/2/08
Si totes les coses es convertissin en fum
Si totes les coses es convertissin en fum, se les distingiria per l’olfacte...???
La diferència essencial entre l’home i l’animal resideix en la consciència, aquesta aptitud que ens fa pensar i parlar amb nosaltres mateixos com a individus, i en conjunt com a espècie, encara que molts potser ens mirin com a persones estranyes.
Però, quina és la llibertat del voler si no som capaços de ser lliures com a homes i dones individuals? L’amor, la voluntat, la raó?
La voluntat, la facultat que tenim per decidir la nostra pròpia conducte és, segon el meu parer, la que fa que distingim les coses pels sentits encara que no els veiem o es converteixin en fum.
Llavors? Estem perdent els valors morals (sense esmentar cap religió) com a motiu suficient per transgredir la capacitat de seleccionar la nostra espontaneïtat?
Deixo aquesta pregunta, entre punts suspensius, per si voleu afegir algun comenti obert...
La diferència essencial entre l’home i l’animal resideix en la consciència, aquesta aptitud que ens fa pensar i parlar amb nosaltres mateixos com a individus, i en conjunt com a espècie, encara que molts potser ens mirin com a persones estranyes.
Però, quina és la llibertat del voler si no som capaços de ser lliures com a homes i dones individuals? L’amor, la voluntat, la raó?
La voluntat, la facultat que tenim per decidir la nostra pròpia conducte és, segon el meu parer, la que fa que distingim les coses pels sentits encara que no els veiem o es converteixin en fum.
Llavors? Estem perdent els valors morals (sense esmentar cap religió) com a motiu suficient per transgredir la capacitat de seleccionar la nostra espontaneïtat?
Deixo aquesta pregunta, entre punts suspensius, per si voleu afegir algun comenti obert...
22/1/08
12/11/07
10/10/07
3/10/07
La democràcia de la bellesa
La bellesa està condicionada a una dimensió social, cultural, no és una idea de perfecció sinó una percepció subjectiva. En la nostra història no hi ha existit cap estereotip de bellesa que s’hagi sostingut al llarg dels temps.Comparteixo la condició de bellesa mitjançant la mirada i les emocions. I com cada cosa s'hi pren tot el temps que necessita, jo he entès que les persones som una suma de característiques que ens fan ser atractives als ulls de qui ens mira. Crec que hem de re-aprendre a mirar-nos més obertament, a fer de la bellesa una democràcia.
La bellesa esdevé com un aprenent de poeta, com una resposta enamorada, fins i tot de nosaltres mateixos.
28/9/07
Desgavell farmacèutic
La xifra del benefici empresarial és manipulable, i si això se li afegeix la moda de les farmacèutiques internacionals, es transforma en un desgavell, això sí, comptabilitzat i protegit fiscalment.Més enllà de voler esbrinar la virtut empresarial, la lleialtat predicada i altres garanties ingènues, ens trobem en un mercat laboral cosit de modes... passatgeres, no crec.
L’ èxit d’un país no esdevé per seguir somnis sinó per oferir portes obertes als qui hi treballen.
Les fusions han estat successores, a França Sanofi-Aventis, a Anglaterra GlaxoSmithKline i a Alemanya la Bayer Schering Pharma... Que esdevindrà a Catalunya? Acabarem treballant per l’empresa Nycomed o ens oferiran la porta per obrint-se mercat a la capital en empreses biotecnològiques?
Quina capacitat de decisió ens resta als empleats davant d’un expedient de regulació ?
25/9/07
Un verb, un sentit
v 1 tr Moderar, assuaujar.
Podria temperar el meu present però què en faig de tot el que ja he esdevingut.
Si la meva condició humana em deixés posar-me al bany maria ens temperaria per poder alçar el meu contorn... però que aconseguia? “tunejar-me”.
El meu estat d’ànim es tempera solament artísticament, deixant lliscar versos escrits. Escriure poesia és un acte individual, relativament breu, per compartir i amb el temps he après a traspassar els meus sentiments. Uns em diran que massa obertament però m’agrada escoltar-me mentre els meus dits respiren.
La meva retina es va obrir fa més d’un any rere unes ulleres de vidre per poder veure l’albada des de la platja.
Podria temperar el meu present però què en faig de tot el que ja he esdevingut.
Si la meva condició humana em deixés posar-me al bany maria ens temperaria per poder alçar el meu contorn... però que aconseguia? “tunejar-me”.
El meu estat d’ànim es tempera solament artísticament, deixant lliscar versos escrits. Escriure poesia és un acte individual, relativament breu, per compartir i amb el temps he après a traspassar els meus sentiments. Uns em diran que massa obertament però m’agrada escoltar-me mentre els meus dits respiren.
La meva retina es va obrir fa més d’un any rere unes ulleres de vidre per poder veure l’albada des de la platja.
26/7/07
Post
Darrers volums de paraules són publicats, sense imitacions, rere la xarxa cibernètica que ens envolta i que amb tota llibertat esdevenen experiències de la vida, confessen desitjos d’agradar i rebaten reflexions en veu alta sense cap espectador assegut al davant.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.
Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.
Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.
He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.
Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.
Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.
He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)