Qui recull les males herbes que s’arrenglen al voltant dels barris més vells? La pluja dibuixa sobre la terra síl·labes de verbs, de dreta a esquerre. Però avui, l’especier s’omple de sang, aquella que el record no amansa i s’escola per la tristesa amb un regust agredolç. La flama obre de nou la taula, rere el garam masala, i els morts són més ben guardats que mai. Vetlla el silenci.
mostassa negre
Em pregunto per què tothom
se’m refusa,
entre les arrels erectes
d’una cuina quotidiana.
Tan sols vull inflar
l’aigua profunda
amb un gust de terres antigues,
d’hores grogues,
amb la taula parada.
Vainilla
En el més bell guariment
dorms tancada en una beina
entre remors de perfecció.
Ets la poeta de l’aroma,
conscient que el teu rastre
jau sobre una terra somiada.
orenga
Alimenta el mateix moviment,
menut, i va esmicolant una olor
de casa italiana, de roba estesa,
entre d’altres coses, paraules
ja dites. L’amor té gust.
safrà
Es desplega fins a la fi del gra,
xop d’aigua, de groc ataronjat,
on comensals tenyits de dissabte
perden el costum d’escoltar-se.
Són dies més llargs que mai.
sal
No sap d’història.
S’esvaneix en una espira
habitual, fàcil de predir,
com luxúria cristal·litzada.
I malgrat maleir la set,
i trobar-se portes tancades,
és llançada amb coherència.
Massa quotidiana.
La canyella
S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.
Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.
