9/1/09

Poesies



safrà



Es desplega fins a la fi del gra,
xop d’aigua, de groc ataronjat,
on comensals tenyits de dissabte
perden el costum d’escoltar-se.
Són dies més llargs que mai.

10 comentaris:

qui sap si... ha dit...

Es buida la cassola
i s’omplen les boques
amb el que hi ha
i el que mai es diran, l
es mirades fugen
més enllà dels finestrals,
per gaudir
d’una minsa llibertat.
Pot ser que aquell dia
la pluja sigui
només un plugim
i això no serveixi
per netejar aquella buidor
que se sent per dins.
Potser faci tanta fred
fora com en fa al cor
i no se sap dir
ben be perquè,
només que...
potser tot s’acabarà
després del cafè.

Jesús M. Tibau ha dit...

és trist perdre el costum d’escoltar-se

CasSpErdUt ha dit...

només puc dir que m'encanta...
la meua inspiració no dóna per més.
un bes!
Casperdut

la Teresa ha dit...

Doncs jo dic el mateix! M'ha agradat molt, Laura

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Felicitats pel teu blog, és molt personal i dóna gust de llegir!

Laura Dalmau ha dit...

qui sap qui, gràcies per la poesia.

Laura Dalmau ha dit...

Jesús M., són tot un seguit de poemes que vaig fer sobre espècies... amb aquest doble sentit poètic!

Laura Dalmau ha dit...

CasSpErdUt, gràcies per treure el cap en el blog i dir paraules boniques.

Laura Dalmau ha dit...

Gràcies Teresa, i Bon any!

Laura Dalmau ha dit...

Clara, benvinguda!
Veig que també ets una amant de la poesia de la Maria Mercè Marçal...