Es desplega fins a la fi del gra, xop d’aigua, de groc ataronjat, on comensals tenyits de dissabte perden el costum d’escoltar-se. Són dies més llargs que mai.
Es buida la cassola i s’omplen les boques amb el que hi ha i el que mai es diran, l es mirades fugen més enllà dels finestrals, per gaudir d’una minsa llibertat. Pot ser que aquell dia la pluja sigui només un plugim i això no serveixi per netejar aquella buidor que se sent per dins. Potser faci tanta fred fora com en fa al cor i no se sap dir ben be perquè, només que... potser tot s’acabarà després del cafè.
10 comentaris:
Es buida la cassola
i s’omplen les boques
amb el que hi ha
i el que mai es diran, l
es mirades fugen
més enllà dels finestrals,
per gaudir
d’una minsa llibertat.
Pot ser que aquell dia
la pluja sigui
només un plugim
i això no serveixi
per netejar aquella buidor
que se sent per dins.
Potser faci tanta fred
fora com en fa al cor
i no se sap dir
ben be perquè,
només que...
potser tot s’acabarà
després del cafè.
és trist perdre el costum d’escoltar-se
només puc dir que m'encanta...
la meua inspiració no dóna per més.
un bes!
Casperdut
Doncs jo dic el mateix! M'ha agradat molt, Laura
Felicitats pel teu blog, és molt personal i dóna gust de llegir!
qui sap qui, gràcies per la poesia.
Jesús M., són tot un seguit de poemes que vaig fer sobre espècies... amb aquest doble sentit poètic!
CasSpErdUt, gràcies per treure el cap en el blog i dir paraules boniques.
Gràcies Teresa, i Bon any!
Clara, benvinguda!
Veig que també ets una amant de la poesia de la Maria Mercè Marçal...
Publica un comentari a l'entrada