Ressenya crítica: Cançons de rem i de vela

Josep Maria de Sagarra. Cançons de rem i de vela. Edicions Proa, 2002, 139 p., 9,10€.

L’obra de Josep Maria de Sagarra es produeix al marge dels corrents, s’allunya del camí dominant des del noucentisme. D’aquí la dificultat de situar-lo en un període concret. El prestigi de Josep Carner el converteix en el guia de la generació de poetes nascuts a la darrera dècada del segle XIX. A partir d’aquí es construeix una lírica culta, de més alta qualitat. La cançó és el focus principal de creació.

Sagarra va adquirir de ple el paper de poeta el 1914 amb el Primer llibre de Poemes, on es plasmava la seva riquesa plàstica i la tendència a derivar l’experiència lírica cap a la narració poètica. Cançons de rem i de vela es publica l’any 1923, al mateix moment que s’estrena la seva obra teatral ‘El foc de les ginestes’.

La dedicació de Sagarra al conreu literari fou una activitat vital, centrada en l’itinerari geogràfic. La descoberta de Port de la Selva entre els anys 1921 i 1922, a mans de Josep Pla, n’esdevé una nova visió sensorial i plàstica per Sagarra. La temàtica de la mediterrània no era nova en el Noucentisme, però tan sols es centrava en les referències culturals. Un dels trets més meritoris de l’obra de Sagarra és la visió en la poesia que correspon a impactes visuals, de colors i remors; hi predomina la captació subjectiva, la impressió, la sensualitat i la immediatesa que és on rau la seva força. Com Renoir, Nonell o Rusiñol. A través de la nostra poesia marinera, retrobem el pols de la nostra història, el bategar íntim. I Sagarra fa que continuïn essent nostres mostrant-nos la mirada del color blau del mar o de les seves postes rogenques, o la causa de la fragància de la brisa. La marina com un objecte tangible.

Un altra característica important del llibre és que el mar no és vist exclusivament des de la costa. És viscut líricament.

El poemari presenta una estructura variada repartida en dues sèries: vint-i-tres cançons de construcció lliure, amb més càrrega personal on ens parla en primera persona, i dos textos finals, balades, de caire narratiu (Pàg. 119-128). Les balades es tracta d’un gènere de tradició germànica, conreat pels poetes del romanticisme europeu com el gran poeta alemany Goethe. Aquestes recullen l’altra dimensió de la poesia de Sagarra.

En Cançons de rem i de vela som davant d’un paisatge mòbil, viu, ple de colorisme i dinamisme. Sagarra manté una relació personal amb la població Port de la Selva. I de

la petitesa dels seus elements va néixer el llibre que en ressenyem, composicions que

versegen moments d’intimitats i expressions confidencials amb complicitat del paisatge “fa un mar descolorit/com les estones de la meva vida”. En aquest cas la naturalesa, les virtuts terapèutiques del mar, en compensen de tot.

Cançons de rem i de vela recull moments de lirisme, un cant a un amor desolat. Així uneix l’amor i la mar, rere un vocabulari ric sense ésser erudit.

En definitiva, la poesia marinera de Josep Maria de Segarra és un testimoni excepcional, fa referència a l’element humà d’aquesta part del nostre país.

L’expressió directa de la interpretació personal de la realitat sagarriana, sense traves aparent de ficció, situa, finalment, el sentit de tota la seva obra.