2ª festa de la poesia a Sitges

En l’escenari dels Jardins El Retiro, com en un cafè entre poetes, de taules petites envoltades de cadires, vestits amb els llums de Sitges, vam gaudir com a espectadors mentre la música de Jazz Combo ens acompanyava.

Montserrat Abelló

Manuel Forcano

Margarita Ballester

Francesc Parcerisas

Esther Zarraluki

Miquel-Lluís Muntané

Dolors Miquel

La Montserrat Abelló, als seus noranta anys, asseguda en una cadira enmig de l’escenari, ens va recitar alguns poemes del seu llibre Al cor de les paraules.

El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):

Call

Caminava distret pel Call

i els peus van dur-me fins a un immoble

on fa uns quanta anys vaig estimar algú.

Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.

Aquella cambra ampla.

Aquells besos dats amb pressa

perquè la nit se’ns feia curta.

Perquè l’amor se’ns va fer curt.

Ara veig paletes que hi treballen.

Restauren l’edifici.

hi fa un museu –em diuen-

sobre la història dels jueus.

Jo sé que quan el visiti

cercaré aquella cambra del quart pis,

la reconeixeré

i davant els panells explicatius

de la ruïna de Jerusalem

i davant les fotos d’Auschwitz

ploraré.

En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…

L'Esther Zarraluki, en veu castellana, ens va recitar poemes del seu llibre Dónde.

La Dolors Miquel ens va delectar amb un poema inèdit “Ànima Blanca”, tot una interpretació de poesia i gesticulació alçada.

El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i la Mar Ulldemolins amb petites sorpreses plenes de complicitat.Van recitar poemes de Maria Mercè Marçal i Blai Bonet.

Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.

Gràcies per poder estar entre poetes!

Paris

Records d’un Paris a tocar de puntetes… dels carrers de Montmartre plens de quotidianitat i de poesia bohèmia, du crêpe de chocolat avec de banane de la Rue de l’Harpe, de la bellesa de la Place du Marché Sainte Catherine, de l’impressionisme del Museau d’Orsay, de l’arrodoniment de la erra, del passeig per Le Marais, prop de la sinagoga i de les pastisseries de dolços de colors, de les façanes antigues i l’espectacle dels concerts per la nit per la Fête de la musique de Paris.

Paris de dia.



Paris de nit.



I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.

Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)

Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.

Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.


Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.


Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.


Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres

Poetes anglesos. William Shakespeare

Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.

Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.

Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.

És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.

Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva

Haver de...

He de... aquest temps verbal que utilitzo massa vegades dins la meva tossuderia plena d’estiu i que expressa la pròpia necessitat física, o més aviat moral.

He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!

L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.

He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.


Il·lustració: Noemí Villamuza

Reflexió teòrica I. Pere Ballart

Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.

Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.

El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.

La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:

La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.

El riure de la màscara
Assaig, 2007

El blog a PARAULADEBLOG

És l’hora d’hissar els somnis a l’AVUI, a PARAULADEBLOG



Suplement CULTURA
21 DE JUNY DEL 2008

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous

Anomena'm nom
2007