Una canya i un quadern

Tres setmanes de poesia tan sols per llegir, abellir, olorar, escometre, dormir, endegar, folgar...

Ens veiem en tres setmanes per postejar.

Una canya i un quadern

Ha d’haver-hi algú que m’expliqui com funcionen les famílies, si més no dins el cap. Vull respirar entre ells però m’empasso més paraules que records i la nit s’allargassa pensant en el rellotge de cucut de la mare.

Enmig del silenci de la tarda, les cares són complexes i el cor em batega massa de pressa. Tot es fa llarg i en lloc no hi ha indicadors per saber que en faig de tot el que sento.

Una canya i un quadern

... avui necessito un dia en blanc.

Una canya i un quadern

Creixia la necessitat del vostre somriure, aquells cops sota la taula, les mirades de complicitat, les trepitjades a l’ascensor, les abraçades a mig carrer, els estira-i-arronses de bon matí… ja torneu a estar a casa vostra.

Una canya i un quadern

repassant paraules en blau

Un dia de necessitat

dilluns

Barcelona s’aixeca un dilluns sota un sol límpid... feia massa que no et veiem

Una canya i un quadern

vocals massa arrodonides que no traspassen l'oli

Una canya i un quadern

En el trajecte del metro a la línia groga, la noia que estava asseguda davant meu tenia una malaltia aferrada a les cames,
dins uns pantalons de pana de color negre. En posar-se dempeus per baixar a l’andana de Urquinaona, encara es reflectia
pel seu anorac acotxat de color camel...

Les estacions succeïxen i els problemes de la gent s’intercanvien en solitud.


bulímia de cares menudes

La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor a saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que oblidades,
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena, en silenci, obstinada.

Laura Dalmau©

Una canya i un quadern

((t'enyoro))

Una canya i un quadern

Una canya i un quadern

escric pàgines en blanc per no haver de recitar in memoriam amb el so d’una pregària de fons. des del mirall on et naixia he vist la teva ànima massa neulida per abellir. he pressentit l’últim discurs entre tu i jo. si intento fer poesia la mort es folla vers el paper i cap el vespre, palpejant a les fosques, el meu cor es torna massa egoista per admetre un jo poètic

Una canya i un quadern

Els extrems debades poden arribar a tocar-se amb molta facilitat. He de fer un esforç per mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació. Encara que m’obligo a pensar en el present més immediat, creient que la llum del dia farà desaparèixer la tempesta, ben bé com un infant.

Ens hem convertit tots en experts a l’hora de no malmetre cap esperança.

Una canya i un quadern

Necessito el trencar de les onades, aquella humitat tèbia que s'insereix a la pell sense preguntar, silenciosament. Tu i jo, res més.

Demà no vull recordar els gestos sabuts, tan sols desdibuixar el perfil d'una ciutat, llunyana al soroll. Respirar breu. Sense crits. El tacte calent de la sorra que s'enfondra. Un moviment senzill.

No hi ha prou en tancar els ulls. Sé que puc trobar les teves sabates.

Una canya i un quadern

He escrit lentament, per salvar els grams de tacte del meu cos, mentre els músculs feien soroll a buit.


Ara alleujo la memòria i retorno quan els dits no eren maldestres.
No sóc capaç de ser exacte com paraules lluminoses, per trobar els límits de la felicitat, però aquesta nit entra a llepar-me els pits. M'agradarà parar-me i cercar el rastre de les mans.

Una canya i un quadern

Recordeu la cançó de Raimon, Parlant-me de tu, amb aquesta tornada tan bella?

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu

Pertany al disc Cançons de mai (1997), amb arranjaments d’en Manel Camp. Compren set musicacions d’Ausiàs March i sis temes propis.

Una canya i un quadern

Qualsevol dia no coneixeràs com s’agombola l’abdomen al teu costat. Les mans seran les d’un espectador rere una pregunta massa líquida o un propòsit sense multiplicacions. Tot el paisatge damunt la terra repta i segresta l’esperança mentre dorms amb un cos que ja s’ha acostumat al pes del llit. La insatisfacció dels estímuls et duu a un altre desig, a forjar un nou llenguatge que busca el remei en la quotidianitat i es dissolt al traspassar la gàrgola de la nit.

Una canya i un quadern

Som al present el que hem viscut en el passat. I malgrat que molta gent diu que tornaria enrere, jo no.

Sóc com sóc perquè m’he relacionat amb gent (que potser alguna no m’ha agradat, però crec que poc a poc estic aprenent a diferenciar l'amistat amb les relacions socials-que m'esmentava l'Albert Lázaro-), perquè he après a estimar la meva mare per sobre de qualsevol esdeveniment, perquè he hagut d'alçar el meu pensament per damunt de les decisions dels meus germans, perquè he plorat de ràbia davant de situacions que no podia assumir amb nou anys, perquè m’he trobat amb amistats que m’han ofert aquell fil invisible tan bell, perquè he sabut ser feliç i saber què podia ser mare encara que hagués de deixar la medicació, perquè he après a estimar en present, a saber que és ser estimada ara i sobretot a veure-ho en paraules, gestos i mirades.

Gràcies per tot Jordi, per estar amb mi en aquest ARA de cada dia.

Fa dos dies vaig somiar amb el grup de gent de Teià que sortíem quan tenia disset i divuit anys, amb en Mónico, l’Elisenda, en Jaume, en Banci, en David, en Xavi Morón, en Rami, en Josep ... i vaig pensar que tothom és part del que ara és. I avui, mitjançant el Facebook, he rebut un missatge de la Cèlia Duran de Teià.

Per tot això i pel que tant estimo en aquest present no tornaria mai enrere.

Una canya i un quadern

Avui m’agradaria arribar a casa, somoure les finestres, i pinzellar les parets ambdues mans.

Impregnaria aquests mesos d’oratge amb notes de colors, com si s’emprovessin les mentides passades, perquè així ja no em poguessin arremorar.

Hi ha una equivalència entre pintura i poesia, un clapoteig d’inspiració, zetes per palpar el temps per damunt de qualsevol llenç d’egotisme.

Avui m’agradaria arribar a casa i bressolar un esborrany de guix del teu primer somriure, que ja no rebia des de feia temps.

Il·lustració: Ignasi Blanc

Una canya i un quadern

Si contemplo les amistats per una finestra hi ha que no les puc trobar, on l´únic contacte immediat és aquest sistema de Microsoft.

Aquesta no és la connexió d'amistat que desitjo. La meva vinculació sentimental, potser metafòrica en aquest temps modern, necessita un vincle i no estar neguitejant-me perquè l'amistat es va cremant.

Les relacions humanes neixen i desapareixen. S'obren i es tanquen com finestres. He vist ara que a algunes persones mantenir la finestra oberta els hi comporta un suplici.

La meva àvia que era d'Osca deia: "Si no oigo, no padezco". I aquesta dita que encara recorda la meva mare (de la seva sogra), supleixen les relacions humanes que en parlava, com si aquestes haguessin de tenir data la caducitat o fossin circumstancials en el món actual.