Avui m’agradaria arribar a casa, somoure les finestres, i pinzellar les parets ambdues mans.
Impregnaria aquests mesos d’oratge amb notes de colors, com si s’emprovessin les mentides passades, perquè així ja no em poguessin arremorar.
Hi ha una equivalència entre pintura i poesia, un clapoteig d’inspiració, zetes per palpar el temps per damunt de qualsevol llenç d’egotisme.
Avui m’agradaria arribar a casa i bressolar un esborrany de guix del teu primer somriure, que ja no rebia des de feia temps.
Il·lustració: Ignasi Blanc
2 comentaris:
Un somriure és sempre un llum que s'encèn. Si s'encèn enmig de la foscor, pot penetrar-te a través de tots els porus de la pell fins al racó més recòndit del teu ésser.
Si avui has experimentat aquesta sensació, entenc que volguessis tornar a casa amb els ulls plens de colors: al cap i a la fi, els colors són llum.
Gràcies a tu Albert, per aquestes bombolles de colors en paraules, i aquest comprendre sempre en un sol post (aquesta empatia de l'amistat)
Publica un comentari a l'entrada