15/2/09

Poesies



La força de la indivualitat

No em dius res
com un interior sense visura.
Uns versos limiten
l’ençà que ets,
ara, en impecables
jo t’estimo.

Ja no em llegiràs.



Il·lustració: Marcus Romero


4 comentaris:

Albert ha dit...

Em sembla que t'equivoques, Laura: uns versos no limiten mai, deixen sempre un purificador espai a banda i banda, i un passadís inviolable entre ells per omplir-lo.

Laura ha dit...

La Montserrat estaria contenta de llegir un poema així.

Tu diràs el que vulguis. I no t'hi comparo, que consti. Dic que hi té un aire. Per sort, Laura, ja tens una veu pròpia i ben forjada.

Mil petonins! (t'he enviat un poema estil brevetat Abellonesca... hehehe)

Laura Dalmau ha dit...

Albert
La poesia és aquest egoisme que empenya a certes persones a comportar-se com una ramat d’ovelles blanques (el que parlaven l'altre dia). Aquests versos
Uns versos limiten
l’ençà que ets,

reverencien la poesia com un canvi més rere aquest egotisme.
Com dius tu, els versos no limiten mai l’expressió d’un poeta, ans el contrari, deixen això tan bell un passadís inviolable entre ells.

Laura Dalmau ha dit...

Laura, aquest vers final que tu trobes Abellonesc en veu pròpia.
Vaig a obrir el correu...
<3