31/12/08

Els primers segons

Alça el somnis i escolta la cançó bressolant els pistons d’en Chet Baker.




I sobretot, quan l’any comenci a rodolar segons, no oblideu de mirar-vos als ulls...


30/12/08

L'abloccedari Brossa

La meva admiració per en Joan Brossa, dins d’aquest homenatge promogut pel blog abloccedari Joan Brossa, és la capacitat que tenia per descobrir l’aspecte poètic d’un motiu rutinari, d’un material real.

En aquest poema visual d'en Brossa de resultat directe, un dels que destacaria, se’m fa molt difícil parlar de versos perquè els daus són disposats de forma vertical i horitzontal sense cap marc que els revesteixi. En canvi els punts de dins dels daus, els números, estan dintre d’uns límits ben definits que asseguren l’existència d’aquest atzar. Unes petites modificacions en els daus poden fer que l’atzar quedi en un segon terme.

El jo d’aquesta poesia no és pas un subjecte, sinó un espai on es conciten la connexió de l’atzar i el temps delimitat. L’estructura dels quadrats estan en continuïtat entre ells on es pot llegir la numeració dels daus en qualsevol disposició, i on confegim una idea de totalitat amb l’enunciat en color vermell “contra l’atzar”. Aquest no està col·locat a part de dalt, ja que els elements s’han disposat a l’inversa perquè el que importa és el contingut no l’enunciat.

La poesia de Brossa ha de ser llegida, interpretada i gaudir-la trobant el seu principi estructurador.












Litografia del 1989 que pertany a un conjunt de 33 lamines. Numerada de l'1 al 50 i signada per l'artista. Sobre paper Guarro.


29/12/08

El riure de la màscara. Pere Ballart

Carner teatralitzava, Ferrater el·lideix... He promès una darrera solució del problema, que és la que, al meu entendre, pot encarnar perfectament Joan Margarit. Margarit és un poeta que molt sovint s'ha manifestat desitjós d'entaular una comunicació ferma amb els seus lectors. Margarit suggereix, una via indirecta, la de qui sap que el lector detectarà més d'una correspondència entre allò que el poeta diu i el que el mateix lector haurà viscut.
El jo a l'inrevés: Poesia i experiència. Pere Ballart




En el pròleg de Joana, Margarit diu: Unes mínimes diferències em posen de manifest que les persones, els llocs, les coses, no són les familiars. Faig front, doncs, al terror més dur, quan les coses quotidianes no es reconeixen i es tornen amenaçadores.


Súplica


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d'aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm si te'n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l'absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sense el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.


24/12/08

Nit bona













Aquest matí les parets deturen l’aigua. Hi ha sentiments escampats d’ahir, com els meus que brollen dessota la cadira de fusta.

Els vidres guixats de pluja callen, ploren, en un so intranquil.

Espio els gests de les converses entre pacient i metge de passadís, rere aquest paper enfollit de vida. Aquestes emocions lligades als sentits i a les sensacions.


Seure sola a l’espera, sabent que, potser, la ferida plorarà síl·labes.

A poc a poc, les rajoles s’apilen al bany mentre el passador tanca les meves llàgrimes temorenques.

Què un estel fugaç em vesteixi com una fada blanca. Demà és Nadal pels menuts.

21/12/08

Una canya i un quadern


He encès el Nadal

i s’ha pujat el volum de la ràbia,

i la pudor de la malaltia

ha escanyat aquest jo meu.

La mare tus, fins aclarir la por.

S’ennuega de les no respostes

com el que cus agulles de plom.


L’informe n’és molt distant

i minimitzo aquest feix de M1

per trobar un epíleg esperançador.


He encès el Nadal

i això només ha estat

el començament del final,

la metàstasi pulmonar.




18/12/08

Casa de l'Est. Cyril HORISZNY

El dijous 18 de desembre, a les 19:30h, la CASA DE L'EST tindrà el goig de presentar un dels projectes que ha preparat amb més il·lusió durant els darrers mesos: l'exposició fotogràfica de Cyril Horiszny, un jove fotògraf francoucraïnès, dedicada als hutsuls, un petit poble dels Carpats ucraïnesos que, tot i els importants canvis socials que s'han produït a Europa durant el segle XX i les darreres dècades, ha sapigut conservar la seva identitat i els seus costums tradicionals.



Cyril Horiszny, que ja ha exposat la seva obra en diversos països d'Europa i Amèrica, serà present en la inauguració de l'exposició gràcies a les bones gestions de Biblioteques de Barcelona i, molt especialment, de la direcció de la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra (Segre, 24-32 – Barcelona). En Cyril ens parlarà dels hutsuls, de la seva cultura, de la seva identitat (ho farà en ucraïnès, i hi haurà traducció consecutiva al català), i després ens acompanyarà a recórrer l'exposició.


17/12/08

Poetes catalans. Manel Marí.

No cal que us expliqui qui és Manel Marí, aquest poeta i escriptor eivissenc que resideix habitualment a València.

La seva obra poètica és extensa però crec que el nou poemari El Tàlem, assoleix una elevació del registre per poder aturar-nos pausadament.
Dir que és difícil llegir la poesia de Marí, no és cap secret. Cal que nosaltres anem al seu terreny.
Ens convida a exercir una lectura destinada al plaer sense fantasiejar més enllà dels detalls del poema, on la intensitat no para d’augmentar poema a poema.
Poemes com ‘costum’, ‘estenedors’ ens comunica vívidament una impressió. Els mots ens desperten suggestions de realitats quotidianes dins dels llocs més interns de la casa.


EL TÀLEM
El
Tàlem

Memòria

Cal dir que aquell amor que traduí la pressa
no invocava cap altre
si no era per l’enveja d’un resguard,
aquell amor tan fet a la intempèrie
ja sempre es despertava palesant l’enderroc
com si no es resignés, com si trobés
que hi havia quelcom encara per salvar.

Potser penses, i encertes, que vivíem amb por,
però ens cal dir que aquell amor va néixer
per albirar la mort amb cada ull
i així trobar l’esclat a qualsevol racó,
a l’ampit d’un instant que sempre era el primer;
la por, definitivament, ens era l’atribut,
l’estrèpit i la urgència, la vida reunida
en un ramell d’espasmes contra el món
i la befa més íntima per a fugir endavant.

Tot un reconeixement en un premi de renom, Premi Ciutat de Palma.

15/12/08

Iskander

Presentació de la novel·la de gènere fantàstic Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alícia Gili i Sílvia Romero (5è Premi Ciutat de Lleida de Novel·la –Pagès Editors), amb la il·lustradora M. Jesus Royo.




Podeu trobar ressenyes sobre el llibre:

L'arc de Berà


L'ancià, seguit d'un Arquimedes desconcertat pel tarannà alegre tan poc usual en la gent d'edat avançada que ell coneixia, es posà a caminar amb pas decidit. L'home duia el cap i la nuca tatuats com la seva rèplica, i tenia un port d'entrada similar al del Mungo i un ull que giravoltava, interessat per tot allò que hi havia al voltant. S'aturà davant un tendal de colors llampants.
Al dessota, a recer del sol aclaparador, hi havia unes tauletes i l'amfitrió convidà el mestre a seure i servir-se un cafè.

Lloc: Llibreria Ona (Gran Via Corts Catalanes 654, a Barcelona)
Dia: dimarts 16 de desembre, a les 19.30 hores


11/12/08

Poetes catalans. Teresa Pascual.

Avui us vull parlar de TERESA PASCUAL, aquesta poetessa de Gandia que em té pres el sentiment poètic.

El poemari ARENA comença amb aquests dubtes.

Com narrar el costum del teu silenci,
un silenci de pedres i de son,
el costum que em separa i que m'obliga
al temps callat de les converses mudes.
Com narrar les pupil·les adormides,
neguitoses de llums sense projectes,
eixe costum de no mirar espills
que em puguen retornar la meua imatge.
Com narrar el silenci del teu cos,
la lentitud dels dies dels malalts,
el silenci que em trenca la memòria
i em fa passar de llarg entre les coses.
Com construir de nou sobre l'absència
entre records que no sé si són meus
quan el costum de no dir ja el teu nom
em condueix a un modo de somriure,
de fer anar les mans, de caminar.


Els elements es relacionen a través d'una característica comuna: l'esmicolament, la indefinició, la incertesa, el silenci dels mots, la fugacitat de cada moment. Els poemes construeixen de nou sobre l'absència ‘Conformar un destí’ sota la base de l'amor i el desig, i que semblen adreçar-se a un 'tu', vers un discurs moral. Teresa Pascual sempre ‘deixa un espai de vímet per on puga mirar-te’ en una successió d’instants copsats.

9/12/08

Màrius Sampere

Demà, dia 10 de desembre, a les 19:30h, a la Llibreria Cafè Laie (carrer Pau Claris, 85) de Barcelona, es PRESENTA per Sam Abrams el nou poemari de Màrius Sampere.

Altres presències és el primer llibre de poemes inèdits de Màrius Sampere després de gairebé tres anys de silenci. L’obra està dividida en quatre parts, “Esquemes”, “No són ombres”, “Divergències” i “Derivació al blanc”, i conclou amb l’apartat “Incondicionals”.
Obra d’una intel·lectualitat en plenitud.

Protegit
per l’amor
visc.
Així no sóc
sinó la sensació
dels meus amors
quan no en sabia.
Ara ja en sé, per això
Morir
i ningú més
m’espera de matinada.

8/12/08

Música. Aaron Lordson


Fa dos caps de setmana vam veure actuar l’Aaron Lordson a la Plaça Catalunya de Barcelona, amb la seva veu particular i la guitarra.

És indescriptible la sensació que em va produir, la seva veu tan propera al gospel. Si pogués definir-la seria un plor, un plor obert, com els seus falsets ben definits.

Us deixo aquest vídeo del YouTube perquè en podeu gaudir.

7/12/08

Bocins poètics


Aquest primer diumenge de desembre us enllaço un bocí poètic de PARAULADEBLOG de l’AVUI, el blog en el suplement de cultura del dissabte.



5/12/08

Cinc de desembre

Avui, cinc de desembre, bufarem una espelma, una espelma de set anys amb vestit de llaminadura.

I aquesta és la màgia del rastre d’aquest poema d’estiu, per a tu Natàlia.







Les cuques ballaruques

Les cuques ballaruques
parlen de biaix
perquè res no destorbi
els somnis dels infants.

Vestides de llum
cremen fullam
per fer-ne un gran llit
vora els estels platejats.

3/12/08

Una canya i un quadern


L’única cosa certa que ha arribat són aquestes vuit hores de dol dins l’empresa. El principi d’una frase.


He penjat un rètol de sentiments comuns: DESÍDIA, a l’armari que tinc al costat de la meva taula. Alguns no sabien què volia dir negligència. Ni tan sols calia esperar gaire més.
Contradient les llums de color quasi blanc, els meus neurotransmissors s’escolen en pantalles d’excels, en congressos que mai aniré (per raons que ara no vénen al cas) i metges que ni tan sols m’adreçaré de vostè com marca el cànon.
Silencis incolors que taquen ferides
Bugades de contradiccions de caps intermitjos
Atzar d’insatisfaccions laborals

El principi d'una frase.

1/12/08

Una canya i un quadern

En el poema la llengua es permet un punt d’exhibicionisme, i en aquest poema de Jaume Subirana em permeto un punt de reflexió ‘dels que esperem com aleshores.’

LA CARTA

A punt de caure, l'any té el pes eteri
d'una pinya petita, oberta.
Jo escric la carta al full de ratlles blaves
guarnit amb un estel i tres camells
amb cofres de misteri:
que l'arbre no s'esgoti, que la llum
esclati als ulls dels que esperem
com aleshores.


Aquest exercici de reflexió vora uns Nadals ple de garlandes platejades i llums, quan l’any és ‘a punt de caure’, només es pot reflectir mitjançant un pensament de pausa.
Les festes nadalenques tenen un punt de sutura, un acusat existencialisme religiós integrat en la realitat quotidiana dins del mes de desembre.

Aquest any estic lluitant perquè la infantesa sigui encara un paradís ple de paper de les Wins. I encara que la divinitat sigui present en el pessebre, el preu que se’n paga per ser “mama ja sóc gran” és molt alt. El càstig de la mortalitat ja se’l va endur Jesús però ara, en el nostre món terrenal, el càstig és en forma de consciència, en aquest voler saber més constantment.

Potser, com avui és dia u de desembre, tinc un petit acte de rebel·lia positiva davant la societat consumidora per què no pots plantar-te davant de la dolça il·lusió de dos nens per fer el pessebre i per esperar que el cagatió els hi portarà llaminadures i enganxines. Però des de l’any passat fem el pessebre amb plastilina, com si els grans déus es facin més de fang.