3/12/08

Una canya i un quadern


L’única cosa certa que ha arribat són aquestes vuit hores de dol dins l’empresa. El principi d’una frase.


He penjat un rètol de sentiments comuns: DESÍDIA, a l’armari que tinc al costat de la meva taula. Alguns no sabien què volia dir negligència. Ni tan sols calia esperar gaire més.
Contradient les llums de color quasi blanc, els meus neurotransmissors s’escolen en pantalles d’excels, en congressos que mai aniré (per raons que ara no vénen al cas) i metges que ni tan sols m’adreçaré de vostè com marca el cànon.
Silencis incolors que taquen ferides
Bugades de contradiccions de caps intermitjos
Atzar d’insatisfaccions laborals

El principi d'una frase.

4 comentaris:

Cèlia ha dit...

N'hi ha tanta, de negligència, que millor no voler saber! (Desídia).
És tan bonic fer-se gran! passes una quants anys a l'espera i, després, per a què serveix?

Albert ha dit...

La desídia és pitjor que la negligència, perquè ja la inclou com un agreujant més de la incúria en l'actitud irresponsable i sovint amoral d'alguns i algunes (evito la paraula 'persona') que es barregen amb nosaltres, que sabem que s'estalviaran el pes de la mà de la justícia humana o de la Justicia en sentit universal i utòpic. Com diu la Cèlia, i fent un joc de paraules, podem establir una altra acepció, encara més dura i culpable (no culposa), de DESÍDIA: "Actitud de no voler sentir-se responsable de la negligència".

Laura Dalmau ha dit...

Cèlia, Albert,

Ahir, llegint la delícia del nou poemari d’en Manel Marí, va sortir la paraula ‘connivència’. Vaig cercar-la al diccionari =Complicitat moral consistent a fingir ignorància sobre la falta d'algú, especialment d'un subordinat; potser s’acosta al que l’Albert ens vol dir.
La secció “Una canya i un quadern” són pensaments, que malgrat tot, visc en aquest avui. I encara que no ho vulguis saber Cèlia, hi ha situacions laborals que arrosseguen a actituds de connivència o de desídia. D’això en vam parlar una mica, oi Albert?
Però demà serà un dia especial!

Gràcies pels vostres comentaris.
;O)

Albert ha dit...

Sí, i tant que en vam parlar, Laura. I a més de tot el que hem dit, no oblidem que tenim un gran enemic: la ignorància. La trobem arreu, ens persegueix com un llop famolenc o com una turba de fanàtics desitjosa d'exterminar-nos, als qui els posem el dit a l'ull, als ignorants. Ui, això d'escriure poesia i d'exercir un cert control sobre el llenguatge, una eina perillosíssima per als qui en saben poc, i sobretot per als qui són ignorants per mandra! (Els qui no han tingut estudis, en canvi, solen ser receptius i agraïts, no us heu adonat?) Ja ho veieu, en poques hores han sortit en aquest blog tres paraules "difícils" per als insipients actius: 'negligència', 'desidía' i 'connivència'. De segur que alguns obscurantistes -sense saber que ho són-, si ens legissin (no tingueu por, que no ho faran mai!) ens prendrien per nigromants o vés a saber per quina mena de sectaris paorosos...