Esther Xargay

Crítica Revista Benzina

Solsticis en minúscula per Ricard Mirabete,

El solstici és un dels moments culminants de qualsevol cicle. És el punt més alt de la declinació solar, ja sigui en el seu valor de màxima expressió, ja sigui en el seu valor de mínima presència. Laura Dalmau ha estructurat aquest volum tenint en compte el correlat objectiu de les quatre estacions de l’any. El llibre comença a la primavera i acaba a l’hivern, i consta de quatre parts que porten el títol de cada estació amb un apunt referent al contingut poètic de cada secció. Ja als primers poemes ens presenta com el desig és la principal motivació del poemari i alhora del fet d’escriure. Més endavant, prenent una citació de Paul Claudel ens mostra per on van els trets constitutius de la seva poètica: Claudel escriu que l’obra és el resultat de la col·laboració de la imaginació amb el desig. El jo poètic prova de conèixer-se íntimament per mitjà del que viu com a desig, com a anhel, com a mancança. Des del moment que el tu dels poemes és determinant en l’expressió de cadascun dels poemes, la recerca íntima i essencial de la jo poètic esclata en funció de l’altre; d’aquell amb qui la poeta es confronta i que, finalment, li permet desenvolupar-se com a persona desitjant, com a dona.

Al llarg del poemari hi ha un to de confidència amb si mateixa. Hi ha lloc per l’erotisme de reconèixer el seu cos bategant, tant en acte com en pensament, en la seva pell que escriu cadascun dels seus punts vitals i emocionals. La lectura de l’obra ens permet rebre de primera mà l’expressió de la feminitat en constant recerca de sentit i d’essència. En què es configura el desig de les dones? Què busca la dona mitjançant el desig? Aquest volum ens fa possible compartir l’experiència i participar d’algunes constatacions líriques. La veu poètica sempre és un emissor del seu desig; no hi trobarem en els seus poemes les idees sobre la feminitat imposades per la tradició eminentment masculina, i masclista ben sovint. A més, els poemes més aconseguits del llibre com ara –per citar-ne només alguns– L’origen de l’egoisme i Refracció són creacions estètiques que ens fem nostres cadascun dels lectors. En el primer citat, ens obre els ulls i la pell per començar a entendre alguna cosa sobre el sentiment amorós, que no hauria de ser possessiu: les paraules creixen sense adonar-se’n, / s’afanyen com cucs temorosos, arrugats, / encara adormides en una mena de dol. / Volen ser ànimes de punt i seguit, / en majúscula –això sí, sempre mirant-se el melic. Quan l’amor és oposat al dol, quan la vida plena és l’acció d’estimar, sense paraules sinó amb gestos; les paraules dites creixen, s’amunteguen, però ofeguen allò íntim compartit i viscut. En bona part dels poemes hi trobem motius poètics deutors de Gabriel Ferrater, símbols com els cucs, les mans, que ressonen de nou en els poemes de Laura Dalmau.


Gràcies Ricard Mirabete!

AULA DE POESIA

Us conviden a gaudir de la presència i els versos de Jordi Pàmias i Juan Luis López

Revista Parlada nº 76 de l’Aula de poesia de Barcelona

JORDI PÀMIAS

PARAULES
Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie.
Quan els cabells s’encrespen amb el vent de la por
-al terrat o a les golfes de casa, esbalandrades-,
la solitud, com una teranyina, segella
la boca. Amb balbuceigs o amb l’alena d’un crit,
demanem companyia; si no, la flama mor
en el buit. Aire fresc de paraules revifa
un caliu temorós. Asseguts a l’escó,
entaulem una tímida conversa,
mentre udolen a fora, en la nit glacial,
els gossos del trineu, per al darrer viatge.


JUAN LUIS LOPEZ

EL NUCLI
Fugir
dels contorns
cap al solc
d’uns ulls lluents.
Només
carn i pell,
nascuts al vent
de rostre humà
i antic.

10 de novembre de 2010, a les 19:30 h.
Amb la intervenció de Miquel-Lluís Muntané.
Coordinat per J. A. Arcediano


Espai d’art Cincómonos
Consell de Cent, 283. Barcelona.

Un poeta a la biblioteca

... entre papers de llibres, en una alçada assequible, he trobat el poemari d'en Berna Blanch. Un cognom que m'és après com una antiga música.

*

Haguera volgut
fer l'amor amb la quartilla
entregar-me, fondre'm a ella,
posseir-la i desfer-me,
perdre la consciència i ser
la blancor que s'estremeix amb l'aire
parany que serà part del cel,
límit vençut volent encabir el món,
absorbir-lo, ser empremta, aigua quieta.
Quina llum reflectiràs, lletra viva,
quina paraula vindrà de tu?
Seràs gota que tanque el reflex,
fon d'on raja el món.


Espiga, (2009). Berna Blanch. Meteora.

VII CICLE DE POESIA

En la Cloenda del VII Cicle de Poesia hi ha la lectura de poemas de Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Màrius torres i Miguel Hernández.

19.00h Casa de Menorca

PERE ROVIRA

Eduard Sanahuja va presentar el poeta Pere Rovira i Planas com un poeta de temps, de qualitat.

Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»

Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.

Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.

Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.