I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.
I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.
Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:
Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.
