23/1/07

El Masnou


El Masnou conserva fins a l'actualitat els títols d'Il·lustríssim Ajuntament de la Benèfica Vila del Masnou. Costaner i una mica accidentat pels darrers contraforts de la Serralada Litoral, el Masnou es va formar amb part del terme municipal de Teià el 1812 i es va annexionar el barri de mar d'Alella el 1846.
Des d'aleshores configura el terme municipal actual amb 21.000 habitants.
Una curiositat: El meridià Verd, que parteix de Dunkerque i passa per París, clou el seu traçat en terres catalanes, concretament a la nostra vila. Aquest és un dels primers meridians terrestres de referència al món occidental, i va ser utilitzat per definir la llargada del metre i la creació del sistema mètric decimal.


Un bonic veler participant a les regates davant la vila. Any 1912








.

















22/1/07

Poesies

- Perdona, és el meu silenci.

Com un gegant, tornen les històries
que ja foren enterrades damunt la sorra.
Si hagués esperat l’hora del primer estel,
m’hauria escoltat el teu somriure?

Sembla que tremoli el meu silenci
gelós d’haver estat prop teu,
inundat de la meva pròpia dolçor,
més enllà del meu impuls, m’he aturat
davant la veritat, impossible d’explicar,
perquè la meva valentia no m’ha respost.

He plorat com no recordava en anys
nua, sota la meva solitud
abaixant el cap per no sentir qui sóc jo.

Tornaran llurs paraules
madures per la pressa de la vesprada?

18/1/07

Un 26 de desembre d'enguany


Encara camino sense saber a on vaig, és tard i els carrers són buits.
Les sabates se'm dissolen a l'asfalt d'una ciutat freda, il·luminada pels llums de Nadal. Un pampallugueig constant que ens promet pau i prosperitat. Llums de colors blancs, vermells, blaus, penjats als carrers, plens de desitjos d'amor i de reconcialiació en alçada.
He estat tot el dia passejant, intentant esbrinar el que vull. En un recorregut a l'autobús per la Diagonal, els vidres eren mullats mentre la solitud de tot un dia s'impregnava en el meu cos, com aquelles gotes que feien una cursa solitària per decaure.
M'he trobat a Turó Park asseguda en un banc de fusta, sota el paraigües blau, observant esbalaïda com es mullava el terra. No hi havia sorolls, ni crits de juguesques d'infants.
Aquest vespre sento la buidor de l'esperit nadalenc més que mai, com si dubtés de quin és el meu lloc un vint-i-sis de desembre d'enguany.
Diuen, els entesos, que és l'època més dolça de l'any. I jo em pregunto:
-A on van les ànimes perdudes per compartir la solitud després de Nadal, si encara ets al meu costat?