18/1/07

Un 26 de desembre d'enguany


Encara camino sense saber a on vaig, és tard i els carrers són buits.
Les sabates se'm dissolen a l'asfalt d'una ciutat freda, il·luminada pels llums de Nadal. Un pampallugueig constant que ens promet pau i prosperitat. Llums de colors blancs, vermells, blaus, penjats als carrers, plens de desitjos d'amor i de reconcialiació en alçada.
He estat tot el dia passejant, intentant esbrinar el que vull. En un recorregut a l'autobús per la Diagonal, els vidres eren mullats mentre la solitud de tot un dia s'impregnava en el meu cos, com aquelles gotes que feien una cursa solitària per decaure.
M'he trobat a Turó Park asseguda en un banc de fusta, sota el paraigües blau, observant esbalaïda com es mullava el terra. No hi havia sorolls, ni crits de juguesques d'infants.
Aquest vespre sento la buidor de l'esperit nadalenc més que mai, com si dubtés de quin és el meu lloc un vint-i-sis de desembre d'enguany.
Diuen, els entesos, que és l'època més dolça de l'any. I jo em pregunto:
-A on van les ànimes perdudes per compartir la solitud després de Nadal, si encara ets al meu costat?

1 comentari:

jacobè ha dit...

Laura,
des del nou bloc d'en bruixot he navegat fins a tu.
Tot el que escrius, aquí i allà, és entranyable, com els teus ulls quan riuen.
Tres minuts d'amor per l'eternitat. Un repte-poema molt original. Sort en tot.