19/2/09

Una canya i un quadern


Som al present el que hem viscut en el passat. I malgrat que molta gent diu que tornaria enrere, jo no.

Sóc com sóc perquè m’he relacionat amb gent (que potser alguna no m’ha agradat, però crec que poc a poc estic aprenent a diferenciar l'amistat amb les relacions socials-que m'esmentava l'Albert Lázaro-), perquè he après a estimar la meva mare per sobre de qualsevol esdeveniment, perquè he hagut d'alçar el meu pensament per damunt de les decisions dels meus germans, perquè he plorat de ràbia davant de situacions que no podia assumir amb nou anys, perquè m’he trobat amb amistats que m’han ofert aquell fil invisible tan bell, perquè he sabut ser feliç i saber què podia ser mare encara que hagués de deixar la medicació, perquè he après a estimar en present, a saber que és ser estimada ara i sobretot a veure-ho en paraules, gestos i mirades.

Gràcies per tot Jordi, per estar amb mi en aquest ARA de cada dia.

Fa dos dies vaig somiar amb el grup de gent de Teià que sortíem quan tenia disset i divuit anys, amb en Mónico, l’Elisenda, en Jaume, en Banci, en David, en Xavi Morón, en Rami, en Josep ... i vaig pensar que tothom és part del que ara és. I avui, mitjançant el Facebook, he rebut un missatge de la Cèlia Duran de Teià.

Per tot això i pel que tant estimo en aquest present no tornaria mai enrere.

3 comentaris:

Albert ha dit...

En una de les cançons de Massimo Di Cataldo, "Sempre avanti", trobem aquests versos:

"sempre avanti, ma fino a dove non so
ovunque mi porti il cuore
sempre avanti così e anch'io potrò distinguere il bene e il male
sempre avanti finchè avrò forza dentro...".

És una cançó d'amor, com gairebé totes les seves cançons. També és un poema.

Ricard Garcia ha dit...

Estic d'acord amb tu. Jo tampoc tinc cap interès de tornar enrera, i menys encara de perdre tot el bagatge -bo i dolent- que porto dins meu, el que ara sóc.

Laura Dalmau ha dit...

Albert, Ricard
Hi ha missatges que no necessiten resposta, és implícita.
Un dolç agraïment poètic,