6/5/09

Una canya i un quadern

Els extrems debades poden arribar a tocar-se amb molta facilitat. He de fer un esforç per mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació. Encara que m’obligo a pensar en el present més immediat, creient que la llum del dia farà desaparèixer la tempesta, ben bé com un infant.

Ens hem convertit tots en experts a l’hora de no malmetre cap esperança.

4 comentaris:

Laura ha dit...

Deia un amic nostre, fet, de ben segur, de la mateixa escorça de roca sensible que tu i que jo:

"Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil.la.
Camina. Hi ha la gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-,
però duràs les mans
plenes de llum fresquísima."

novesflors ha dit...

Sense esperança és difícil continuar camí, per això, de vegades, efectivament, esdevenim equilibristes.

Albert ha dit...

Les nostres sensacions són, ben sovint, contradictòries, i no ho podem evitar: la realitat (les realitats) se sobreposa (se sobreposen) a la voluntat, i la realitat més dura coincideix, de vegades, amb la satisfacció més gran, amb allò que en altres circumstàncies ens faria gaudir de moments de felicitat plena. Així és. Així som.

Laura Dalmau ha dit...

Uns sentiments massa difícils per contestar...
Gràcies Laura, novesflores i Albert!