23/5/08

Poesies



La canyella

S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.

Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.


4 comentaris:

la Teresa ha dit...

M'agrada el poema, Laura, però se'm fa una mica estrany això de canviar del present dels primers versos al passat dels darrers.

Jesús M. Tibau ha dit...

la canyella, polsims de sensacions

Laura Dalmau ha dit...

Aromes de temps verbals que comencen amb aquella olor de canyella i recorden aquells diumenges de tarda a casa, amb la mare…
Gràcies pel teu comentari Teresa.

Laura Dalmau ha dit...

jesús m.,
les espècies despleguen tot un munt de sensacions de color, textura, sabor... fins i tot de poesia!
;)