Poetes de Manresa

Si es tracta d’una qüestió de noms que rere d’ells hi ha columnes als diaris, ens perdrem poetes que, sota un punt d’humilitat, emanen versos amb un despullament colpidor, fent esment d'un desglaç poètic com a punt necessari d’inflexió.


En aquest poema hi ha una poeta de Manresa anomenada Sílvia Armangué.
Gràcies Sílvia!



Espoli

Aquesta tarda he vist, demacrat en la mòrbida roureda,
el rostre blanc d’una dona: sobre seu, somieja l’heura,
i degota la saba lentament des d’una escorça trencada.


L’auró escombra el cel, en flames el seu tronc de boira,
i un fred de mort travessa de punta a punta la carena:
l’he reconeguda, tot i el seu estat de plàcida aparença;


pàl·lida la pell, els ulls tancats, sobre la terra vermella,
vetes de marbre, les espines d’esbarzer a les parpelles;
i el neguit i l’ ofec i el maligne dol s’abaten sobre meu
mentre els verds lluers fugen aterrits entre les branques,


perquè s’agita, en l’esvoranc del sotabosc, on la nit nia,
el taüt d’aquesta figura desolada, a qui no li és permès
descansar, ni deslliurar-se, i que, pútrida, alimenta arrels
ferides de follia, en aquest catau que no coneix la calma;


i el sol superb gira i torna sobre espectres miserables,
però no toca aquest sot que s’ha marcit en la melangia,
ni al cos, tan sol, que llangueix al marasme de les hores,
ni sap quant fa que va oblidar la seva última esperança.