Darrers volums de paraules són publicats, sense imitacions, rere la xarxa cibernètica que ens envolta i que amb tota llibertat esdevenen experiències de la vida, confessen desitjos d’agradar i rebaten reflexions en veu alta sense cap espectador assegut al davant.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.
Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.
Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.
He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.
Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.
Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.
He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada