La incertesa em xiuxiueja trasbalsada
dos cops al mes, sempre en dissabte,
sense gosar tocar la meva ànima
ondulant, massa dòcil, delicada.
Com m’agradaria creure en el seu amor.
Agafant-li tan sols la cintura per caminar,
flairaré el seu alè femení, somiador,
aquella sospira que em recorda que és ser estimada.
Com m’agradaria concebre-la sense rostre.
Batec rere batec, de mirada dolça,
m’ha arrossegat en una sola direcció
als seus braços, cega d’un desig d’espectador.
Canviarà la veu, esdevenint desitjable,
les paraules vacil·laran intel·ligibles
amb aromes d’essències, de mans plenes,
preses per una por que esclata a l’escalfor.
La incertesa em xiuxiueja, aquest cop fugint,
no hi ha res a fer, s’ha consumit.
Engelosida s’ha endut el temps
i amb ell, mossecs de bells somnis fidels.
1 comentari:
la imperfecció de la vida, la seva incertesa constitutiva... Tant de bo tot tingués solució.
Publica un comentari a l'entrada