Reflexió teòrica I. Pere Ballart

Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.

Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.

El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.

La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:

La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.

El riure de la màscara
Assaig, 2007