15/12/09

No ens amarguem les consultes

Transcric un article de L’AVUI de l’escriptor Sebastià Alzamora per poder fer una reflexió personal positiva.

«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

massa sovint ens tirem terra damunt nosaltres mateixos, i no volem admetre que tot és a les nostres mans

Edo Niste ha dit...

Jo diria que si no ens mirem a Madrid davant d’una possibilitat de separar-se’n... a qui vol que ens mirem aquest senyor...als francesos que no hi tenen res a veure...i tant se’ls enfot...
Respecte a les baralles, tampoc n’hi ha per tant...simplement que el Sr. Lopez Tena va recriminar a un parell de persones el seu intent d’aprofitar-se’n i al dia següent es van reunir aquí a Vic en un dinar i ho van resoldre...tant de bo ho sabessin resoldre tot així els nostres governs “oficiales”...
I pel què fa al cagadubtisme crec que és totalment assenyat que es miri el “prisme” des de tots els angles, sobretot ara que encara s’han de convocar més eleccions a altres territoris i hi ha la voluntat de millorar els resultats...
No sé...aquest crític més aviat em sembla un espanyolista disfressat d’ovella...

Edo Niste ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
toni prat ha dit...

Jo diria que si no ens mirem a Madrid davant d’una possibilitat de separar-se’n... a qui vol que ens mirem aquest senyor...als francesos que no hi tenen res a veure...i tant se’ls enfot...
Respecte a les baralles, tampoc n’hi ha per tant...simplement que el Sr. Lopez Tena va recriminar a un parell de persones el seu intent d’aprofitar-se’n i al dia següent es van reunir aquí a Vic en un dinar i ho van resoldre...tant de bo ho sabessin resoldre tot així els nostres governs “oficiales”...
I pel què fa al cagadubtisme crec que és totalment assenyat que es miri el “prisme” des de tots els angles, sobretot ara que encara s’han de convocar més eleccions a altres territoris i hi ha la voluntat de millorar els resultats...
No sé...aquest crític més aviat em sembla un espanyolista disfressat d’ovella...