7/11/08

Una canya i un quadern


Damunt les paraules, com si em pogués apropar a la seva infantesa de set anys, l’escoltava. Escoltava aquell plor desesperat. No em concernia més que estimar-la per ser la meva filla. Aquell petit orgull en forma d’imperatiu ferit havia estat manllevat per una professora de primària. I malgrat aquells sanglots, que sobtadament s’embellien mentre els neguits lliscaven per les seves galtones rosades, hi havia alguna cosa més... il·lusions assetjades per no poder ser la primera.
No sé si el temps l’ajudarà a saber què en aquesta vida no hi ha ni perdedors ni vençuts, però el que sí sé és que les possibles solucions sempre es troben parlant.


6 comentaris:

Violant de Bru ha dit...

La societat ens ha fet creure que el que comptava era ser el primer, el millor, el més ric, el més poderós i la mateixa societat ens ha condemnat amb la frustració al no assolir els objectius, quan el que realment compta és ser únic, SER. Gràcies per passar per les Llàgrimes. T'he afegit al bloc de blocat.

Jesús M. Tibau ha dit...

les lliçons de la vida i le spetites decepcions ens ajuden a crèixer. Malgrat tot, hem de blindar les nostres il.lusions, que restin intactes

Laura Dalmau ha dit...

violant de bru,
El teu blog ja està postat dins dels somnis…
És una tasca constant això d’ajudar a créixer, com diu el jesús m., hi ha cops que se’ls hi sacseja aquest esperit petit, però sé que els ajuda a arribar a entendre.
Encantada de tenir-te per aquí

Laura Dalmau ha dit...

jesús m,
Sí, també crec que s’han de blindar les il·lusions perquè encara hi ha temps de creure en el Ratoncito Pérez... com aquesta nit, que ha entrat per la porta de la imaginació i ha deixat un regal sota el coixí, amb molt de compte.

Economia Transpersonal ha dit...

Els nens creixent sense demanar res a canvi. Nosaltres, en canvi, creiem que això de fer-se grans s'ho han de guanyar.

Cada dia, a cada instant, podem fer moltes i moltes coses per protegir els que arriben dels nostres fracassos. Començant, per exemple, per no fer res...

Deixem-los créixer en pau...


Enhorabona pel bloc!

Jordi

Laura Dalmau ha dit...

Gràcies Jordi. Benvingut als somnis poètics!