...embolicar somnis oxidats en colors d’or, bronze, plata i coure, amb les mans brutes i la bellesa de les textures rugoses.
La pintura de Pepa Poch em recorda a un poema, per la seva condensació, pel seu equilibri.
(descorres una olor)
En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
ensalivant paraules sense cintes,
en desnuar-me.
Laura Dalmau
M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,inquiet,
dolç.
Crec que t’estimo.
Jugo i no et toco.
Mossego paraules
de biaix, enmig
d’un silenci a vessar.
Miro i no existeixes
malgrat m’engrapi
les cuixes que brollen
ombra lletosa.
Excèntric viure
a cops o bé a deshora,
retallo núvols grisos
i enlairo estels de canya.
Viuré de l’aire.
Baixa l’arena
pel tub prim del rellotge
com el fil de les tardes.
Pressentiments inútils
a les butxaques.
L’olor de l’enemic guanya terreny,
es prolonga en la seva bufanda
de cabells llargs i bruns.
S’ha aturat a l’estació.
L’escalfor es confon. És hivern.
Múltiples sentits de silencis llargs
roseguen la veritat. Els carrers
dormen, sols esdevé l’ombra.
L’ombra de l’enemic que s’acosta
amb lentitud femenina. Lògica
presumpció d’un dia advers.
Punt. No arriba a senyal encara.
De partença o d'arribada.
No obre període. No hi ha cadència
de text, percussió de paraula.
Es desenrotlla en si sense saber
el seu sabor: d'ànim o amenaça.
Cap cosa. Mai no serà possible
dir alguna cosa. Però hi ha l'assaig
l'ànsia de dir-la, tot i així.
Llavors es pot pensar com treure-la
de la latència, per ser dita.
Aturada en aquest atzucac, indicible.
Inamovible, el desig de trobar
la possibilitat impossible
roman, en canvi, per bé que
no se sàpiga el que es té per dir
de tan palpitant: si no és un sinó
si no és res, si no és un nus.
L’entesa del cossos
El cos nu, esclau
de tremolors paganes,
a la recerca de la set
d’una ofrena blanca,
s’alça amb golosa carn
de costures sumptuoses
en l’absoluta entesa
de l’encís eròtic.
L’últim post d’hivern mentre s’omplen els fulls blancs entre parèntesis.
He post el sol esperant la primavera d'estiu, el temps del desgel, l’esclat de les flors, dels versos urgents... I mentrestant llegiré sonets de Shakespeare amb el cos lliure, com si del mestratge pogués fer catorze versos decasíl·labs sense cesura per primer cop.
Entre Zadar i València, es passegen els versos del Pau Sif quan el sol ha eixit davant del mar; aquests versos que m’han acompanyat entre viatges de metro, com un TRÍPTIC D’UN CARRER.
Us ens deixo un, com un carrer qualsevol, en que la llum i l’espai fan d’un full en blanc el sentit de la poesia.
ACICASTELLO
Contra la mar, un espigó castell.
Aquell rodet se'm va velar i tinc
només records en negre, blau i verd,
(la torre cap al cel contra la mar),
d'un llibre d'imatges que vaig comprar.
rocs de volcà, farallons de Ningú,
contra la mar i altres invasors,
així surava l'oli de la llum
sobre la memòria en negatiu.
No solament sóc jo qui vol salvar-se.
També les paraules en mi pateixen.
S'endinsen en el quadre del poema
amb una innocència fingida
que tant s'assembla al moment en què pintes
un paisatge. No sé emocionar-me,
deixar-me emportar per una distància
imprecisa existent entre la por
i l'amor, entre el ridícul i el desig.
Descriure la immensitat de tots
els segons del temps. I poder usar
les paraules en la seua accepció
clàssica i primària. No les vull
només per haver de donar les gràcies
als records que han acompanyat les ombres,
com una saviesa esquiva, plena
de recel, que evita amb afany deixar
les coses clares. Però sí podré
tenir-te del tot, sense haver infringit
cap llei en exposar-me a la tendresa.
Substitució
Som l'altre
que no som. Si fóssim
el qui ens és
no ens hauríem perdut
i cada resplendor ens ocuparia
tota la casa, que deixà
buida la doble
pregunta: Com?, quan?
Ara que és sempre dividit
per zero, sabem la quantitat
de lluna i pall que hi ha al fons
en lloc de nosaltres,
no ben bé
ningú, sí l'olor
de carn fresca
al taulell.
EGO
l'època ens ocupa a estimar
el cos i els seus olis, capricis exigents
disciplines suaus
per sostreure'ns a la brutalitat
la fatiga en diversos graus convé saber
si morir és un cúmul
de circumstàncies o de personalitat
ben gravat en el relleu del jo
T'he estimat
amb massa
paraules.
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.
Ventilació
L’eix del cos calent
s’espesseix en la olor
dins la meva gola.
Damunt de la luxúria
una expressió usada:
El món per un forat.
Dessota l’aigua
transmuten les cordes
roents, just el temps...
Mètode
És anant i tornant amb tren
-d’una casa a una feina
i de la feina a casa-
que llegeixo i respiro
i de tant en tant embasto
mal que bé algun poema:
per no haver d’esposar-lo,
faig i desfaig cadascun dels versos
com la dona d’Odisseu
tot anant i tornant de la feina,
fins que un bon dia em trobo a les mans
un bitllet sense tornada.
Tinc les mans fredes
de desvetllar-me sense soroll.
Tinc les mans omplertesde la indiferència de fets folls.
M’espanta empassar-me versos
malsegurs, acabats de comprar...
Torno a casa Mare
en una altra estació de tren
plena de fissures, però vorejada
del mateix llenguatge.
Per si ho arribessis a llegir: Joan-Elies, gràcies pels gargots versejats de tinta negra i saber abstraure’m del voltant d’un bar, amb calma, rere una bellesa 'primària' d'arquitectura poètica.
I, per fi, hi ha les mans
damunt la suor imaginària
nua de vergonya, entre cames.
Foc. Percussió. Veus.
Fils de mans que s’engronxen
en capdells de cossos embalsamats
rere un sortilegi blanc de dansaires,
llançats a desfilar per l’aire
dins l’esfera del delirium
allargada per tambors africans
d’un circ de telons elàstics.
Significats atzarosos. Collage retallat.
Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny
intencional. Histèria descontrolada.
Nota d’un membre de jurat de premi literari
He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l’enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per quan el vent bufi
falsos reis d’ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l’entrada
per si les ombres blanques s’acosten
folles sota el glaç. És Nadal!
