25/3/08

Poesies


Fotografies velades

El temps no batega
per la disposició dels negatius
de cares esborradisses.
Les mans fràgils en passar
s’atansen a pàgines de pols
concedint el fugisser record
d’una família, per uns moments.
Només cal assumir
que els marcs ja són antics.

2 comentaris:

la Teresa ha dit...

M'agrada molt aquest poema sobre el pas del temps, Laura. Ja fa temps que et vaig llegint de tant en tant.

Laura Dalmau ha dit...

Gràcies Teresa,
Hi ha un poema de Joan Brossa, la SEXTINA DE LES GOTES I LES PASSES, que reflecteix de manera molt més simbòlica del pas del camí. Tota una delícia de sextina. Te’n deixo una estrofa per a tu:

Som una d'aquestes gotes;
sovint malbaratem actes i vida.
Gira el rellotge i creus que ja algun vespre
hauràs trobat el gràfic d'unes passes,
i plegues el paraigua en plena pluja,
i mirar-te al mirall ja et sembla un canvi.


Una abraçada,