30/4/08

Poesies




Doble vidre

La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

La feblesa de nosaltres mateixos, que no tenim la voluntat necessària per allunyar-nos dels missatges que utilitzen amb tant poc respecte aquest llenguatge tan feble. Comparteixo el teu crit, que se sobreposa al gran udol! Gràcies per saber-ho dir tan bé.

Teresa Bosch ha dit...

Jo també comparteixo la teva crida, Laura. Molt bon poema sobre una realitat que s'està tornant persistent, potser, fins i tot, malauradament eterna.

El tacte de les paraules ha dit...

Ja en som tres. Bon poema!

Laura Dalmau ha dit...

Gràcies pel teu comentari Albert, i per compartir aquest crit i alçar les paraules davant la voluntat d’engegar el televisor. Bon viatge per Itàlia!
Petons

Laura Dalmau ha dit...

Teresa, mmm... eterna no, potser sempre hi haurà persones que s’estimin més parlar de les distàncies curtes. Per cert, una tanka bellíssima.

Laura Dalmau ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Laura Dalmau ha dit...

Gràcies per compartir el tacte de les paraules i benvinguda a la poesia!