Doble vidre
La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.
La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.
7 comentaris:
La feblesa de nosaltres mateixos, que no tenim la voluntat necessària per allunyar-nos dels missatges que utilitzen amb tant poc respecte aquest llenguatge tan feble. Comparteixo el teu crit, que se sobreposa al gran udol! Gràcies per saber-ho dir tan bé.
Jo també comparteixo la teva crida, Laura. Molt bon poema sobre una realitat que s'està tornant persistent, potser, fins i tot, malauradament eterna.
Ja en som tres. Bon poema!
Gràcies pel teu comentari Albert, i per compartir aquest crit i alçar les paraules davant la voluntat d’engegar el televisor. Bon viatge per Itàlia!
Petons
Teresa, mmm... eterna no, potser sempre hi haurà persones que s’estimin més parlar de les distàncies curtes. Per cert, una tanka bellíssima.
Gràcies per compartir el tacte de les paraules i benvinguda a la poesia!
Publica un comentari a l'entrada